TRES ESTILS DIFERENTS DE MODERNISME

Ens trobem davant de tres novel·les i tres estils ben diferents d’adaptar-se al moviment Modernista, aquest moviment que va trasbalsar el món artístic i literari de finals del segle XIX. 

En primer lloc, tenim “L’Auca del senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol, que retrata una família de botiguers del barri de Ribera. La pròpia vida de l’escriptor queda reflectida en molts passatges, enmig d’una crítica satírica però despietada. L’artista adopta una posició de rebuig a la burgesia a la qual pertany. Els personatges ens permeten apreciar el tarannà d’una societat monolítica, on qualsevol desviació del camí traçat per l’estirp familiar, era considerada sacrilegi.

En segon lloc, a través de “Els sots feréstecs” d’en Raimon Caselles, hem conegut una obra carregada de simbolisme, extremadament dura i difícil de pair. Aquesta vegada la temàtica es desenvolupa en un entorn perfectament identificable com és el poble de Montmany, un lloc envoltat de foscor, on se’ns presenta una societat camperola tancada i hostil, desprovista d’humanitat. El protagonista, mossèn Llàtzer, deambula penosament per la novel·la, intentant combatre a la seva manera aquesta hostilitat, però topa una vegada i una altra amb l’actitud negativa del poble. Un final carregat de tenebra i de mort, ve a arrodonir el to marcadament pessimista de la novel·la. 

Per completar el tercet, hem llegit "Solitud" de Caterina Albert. El tema de la novel·la ens situa en plena natura, al cim de l'ermita de Sant Ponç. El títol ja ens anticipa que la protagonista, la Mila, viurà en un lloc solitari, però no ens adverteix del profund canvi que patirà la seva vida, influïda per l'entorn i per les circumstàncies adverses. La descripció del paisatge de muntanya, veritable protagonista, així com del retrat psicològic de la Mila, ocupen llocs preferents en la novel·la, que no escapa del corresponent final tràgic de les anteriors .

Les tres obres, encara que configurades en diferents ambients, reflecteixen una mateixa realitat: l’enfrontament de dues maneres oposades de veure la vida, la conservadora, que vetlla per mantenir la situació establerta i la renovadora, que sap apreciar la bellesa i té capacitat per imaginar. Tant el fill del senyor Esteve, inquiet artista incomprès, com mossèn Llàtzer, el capellà que ansia canviar una parròquia somorta, o com la Mila, la dona decebuda que somnia delerosa en una vida diferent, són personatges paradigmàtics, sensibles a la bellesa i a la creació, que topen amb idèntiques forces opositores.

Incidint en aquest sentit, crec que el Modernisme, com a moviment renovador, també va voler reflectir similar efecte dins d’un panorama artístic i en aquest cas literari, reiteratiu. En el nostre país, els modernistes pretenien modernitzar la societat catalana ja enriquida, i situar-la al mateix nivell cultural europeu.. El realisme i el naturalisme que fins llavors havien imperat, van evolucionar incorporant una forta càrrega simbòlica que dotava de transcendència els temes; s'insistia en extremar les situacions per accentuar l’efecte en el lector. Aquesta exageració es converteix en caricatura grotesca en “L’Auca del senyor Esteve” i en relat fantasmagòric en l’obra d’en Casellas, on la visió subjectiva del capellà, dibuixa una deformació obsessiva que influeix en l’ànim del lector. De les tres, la més simbòlica és per mi “Els Sots”, encara que en “L’Auca”, la societat benpensant que s’hi retrata també constitueix tot un símbol. En “Solitud” hi podem trobar un relat més detallista, més proper a la realitat, que humanitza l’entorn i els personatges, però en conjunt, l’obra també desprèn una gran força simbòlica. D’altra banda, predomina el culte a la bellesa del llenguatge i una especial cura en l’estètica dels mots, per mitjà de metàfores i descripcions reiteratives. El text impregnat de poesia dels “Sots” i de “Solitud”, actua com a vehicle transmissor d’emocions. És constant l’al·lusió als sentits, vista, oïda, olfacte, i fins i tot tacte, així com la presència de l’element religiós com a força sobrenatural presidint la societat. En "L'Auca", el relat caricaturesc actua com a catalitzador esencial d'unes situacions que potser sense l'ingredient irònic arribarien menys al lector. El final desmoralitzador de les tres novel·les, ve a demostrar que la lluita esdevé desigual, i que, en aquest enfrontament, el personatge creador és el que perd. Això és ben patent en els “Sots” i en “Solitud”. En "L'Auca", aquest fet queda apaivagat per l'actitud més conciliadora d'ambdues parts en els darrers capítols.
Com molt bé va ressaltar una companya, el que resulta evident és que, en aquestes novel·les es van qüestionar institucions sacrosantes pel tarannà de l'època, i aquesta audàcia ens mostra la posició trencadora del moviment modernista. 

   

SOLITUD - CONCLUSIONS

En acabar “Solitud”  un sentiment estrany m’envaeix. És una  barreja de frustració i de respecte davant d’una història que, de mica en mica, capítol a capítol, ja anava anunciant que un fatal destí s’apropava. Tot i pressentir-lo, contemplo aquest final amb impotència i sento que el món és terriblement injust. Veig la Mila, la protagonista,  enfilant cap a un horitzó incert,  i sento en la meva pell l'amarga solitud que l'envolta.

Tot resulta transcendent en la novel·la malgrat fer ús d'una observació detallada de la realitat: Veiem aquesta transcendència des del comencement, amb la penosa pujada a l’ermita, amb les descripcions de l'estat d'ànim de la Mila  i amb el clima esquerp d'aquell entorn; continuem veient-la després, amb la relació que té amb el Pastor, i amb la influència que la natura i els relats fantàstics que escolta exerceixen sobre ella. També advertim amb malfiança la inquietant presència de l’Ànima, com una ombra malèvola que apareix en sobtades pinzellades enfosquint el panorama. Desemboquem per fi en un desenllaç descarnat i terrible que ve a caure com una llosa sobre els dos principals personatges i de retruc, damunt nostre. Amb un magistral sentit de la narració, Caterina Albert sap transmetre l'emoció necessària per fer-nos viure com a nostra la tragèdia que rodeja la novel·la, i aquest és un mèrit que tan sols els genis tenen la capacitat de posseir.

“Solitud” és una obra mestra, d’això no hi ha cap dubte. Una obra que ha estat traduïda a diverses llengües, analitzada i lloada pels crítics més prestigiosos. Una obra que si hagués tingut altaveus més poderosos, hauria obtingut encara més renom. La força de la història i d’un llenguatge amarat de poesia, ultrapassa el lirisme estricte per convertir-se en drama de tragèdia clàssica universal. És així com hem de veure a Caterina Albert i “Solitud”: com a màxims exponents de les nostres lletres.

SOLITUD

Els capítols “El Cimalt” i “En la Creu”, que narren l’ascensió de la Mila i el Pastor als punts més alts d’aquells paratges, es converteixen en una experiència vital, en una mena de viatge iniciàtic de la protagonista. Són dos capítols impressionants, on la bellesa abassegadora de la natura, expressada amb una prosa plena d’intensitat poètica, va modulant la sensibilitat tan influenciable de la nostra heroïna. Tota la narració respira l’èpica d'aquell escenari grandiós i esdevé un particular homenatge de respecte i admiració de Caterina Albert a la muntanya..

Entre els meravellosos passatges d’aquests capítols, m’ha cridat l'atenció un moment on l'autora destaca aquesta  força impenetrable que té la muntanya.  Dins el recorregut, quan ens descriu un pas especialment perillós, sota unes desafiants masses rocoses anomenades les Castelles del Cimalt, diu: ...” la Mila, acotava una mica el cap, com tement veure esllavissar-se amb gran terrabastall aquells crostons d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.

La grandesa de la muntanya enfrontada a la insignificança de l’home. Amb poder infatigable, com una esfinx suprema, contempla dia i nit els destins efímers de les pobres criatures que vagaregen sota la seva falda. Digna i altiva, les col·loca on correspon. Tota una declaració de submissió.

LA FESTA DE LES ROSES

En el llenguatge narratiu de “Solitud” hi ha  moments de tal intensitat que traspassen el paper per fer-nos arribar visions i sentors de tota mena. El capítol  “La festa de les roses”, està dedicat a la diada de Sant Ponç i a l’aplec que per tal motiu se celebra dalt de l’ermita. Aquest capítol esdevé una autèntica festa d’exaltació dels sentits, començant per la descripció dels “rosers humans” que enfilen la muntanya, continuant per la invasió de multitud ansiosa d’esbarjo i  culminant amb l’apoteosi de la benedicció de roses, amb desenes i desenes de boques aclamant al sant mentre fan tremolar les roses. És un moment de clímax vibrant, on la Mila, que contempla l’escena des del balcó, se’ns representa més humana que mai, i en tant que humana, capaç d'encomanar-se d’emocions col·lectives intenses. Enmig de l’austeritat de personatges que ha imperat fins el moment en la novel·la, aquí ens trobem amb una explosió d'humanitat. Arribem a visualitzar l’acoloriment de la seqüència, a flairar l’olor de les roses, a escoltar les veus exaltades dels camperols. En la narració, la Caterina ha conjugat perfectament els elements cromàtics, olfactius i sonors per fer-nos sentir el batec popular d’aquella festa, gairebé com si hi fóssim presents.

SOLITUD

La tercera novel·la modernista que analitzem aquest curs és “Solitud” de la gran escritora Caterina Albert. No em reca en absolut rellegir-la de nou, ja que considero que és una obra cabdal de la literatura i la seva revisió sempre és un plaer. Recordo que en una primera lectura, fa una colla d’anys, vaig tenir la impressió de trobar-me davant d’un fresc de tragèdia clàssica, on els personatges s’abocaven sense remei a un fatal destí. Fa pocs anys, en una segona lectura més detinguda, vaig anar descobrint els aspectes poètics, la riquesa d’una prosa inesgotable, i la força expressiva de la narració. Llavors vaig sentir una profunda admiració per l’autora d’aquesta obra única.

Ara que de nou em trobo navegant per l’univers de “Solitud”, de la mà de la Mila, la protagonista, estic disposada a emocionar-me seguint la seva evolució com a persona, a escoltar la veu assenyada del pastor-poeta, l’amant de la muntanya, i seguir les seves rondalles encisadores narrades en un llenguatge peculiar. Estic segura que tindré ocasió de copsar nous matiços poètics que potser en altres lectures no vaig saber apreciar. Tant és que ja conegui la trama argumental i el seu final; el més important és anar assaborint la bellesa de l'obra. Ja en els primers capítols, experimento la mateixa fascinació per l’atmosfera suggeridora que traspua i sento idèntica veneració per l'immens cabal creatiu de la Caterina Albert.

NÚRIA FELIU CANTA "ANIREM TOTS CAP EL CEL"

En el primer disc gravat per la Núria Feliu l'any 1965, trobem aquesta cançó del músic Lleó Borrell amb lletra del poeta Josep M. Andreu, que va significar la seva introducció a la Nova Cançò. Així va començar una llarga discografia farcida d'èxits, conreant diferents estils, que la Núria va adaptar a la seva manera d'interpretar.

TEMPS DE VACANCES. TEMPS PER PENSAR

Fer una pausa, escapar de la rutina, respirar altres aires, aprofitar per descansar i en fi, tota la tirallonga d’arguments vàlids que esgrimíem tranquil·lament quan fugíem del lloc habitual, gairebé fa vergonya utilitzar-los ara amb la crisi galopant que campa arreu. Hem procurat portar-ho discretament per no aixecar suspicàcies,  passar-ho de la millor manera i llestos. La crisi ens ha obligat a retallar també les alegries del temps d’oci.

Tot i això les estadístiques han informat puntualment sobre el grau d’ocupació d’hotels, apartament o similars, i algun empresari afortunat ha assegurat que encara li ha anat prou bé, mentre que molts altres han hagut de lamentar la pèssima concurrència de passavolants. Com cada any per Setmana Santa, s'ha parlat de la meteorologia com a responsable de l’aigualiment d’alguns projectes i s'ha fet un resum de les celebracions religioses per pobles i ciutats. També s'ha pres nota de les mones venudes, de si eren més petites o amb menys ous que l'any passat i s’ha informat degudament del trànsit per carretera, així com d’alguna nova vaga de controladors aeris.

Enmig d'aquest revoltim, les notícies via ràdio, premsa i televisió han continuat sense deixar gens de marge a la il·lusió. Hem escoltat les veus prepotens dels culpables del malbatarament predicant fòrmules inviables. Seguim omplint-nos d’indignació dia rera dia pel tracte injust que rep la nostra autonomia i tan sols ens aferrem a una espurna de llum de color blaugrana, encesa inesperadament en el panorama futbolístic. L’única llumeta il·lusòria que ens il·lumina per ara.

Tornant de vacances és ben trist constatar la situació de manera tan escèptica i desitjaríem que un gran sol d'esperança hagués esborrat d'una vegada l'amargor que ens envaeix. Per sort, el retrobament d’aquells familiars i amics que estimem, fan de més bon passar el temps que ens ha tocat viure. 

ELS SOTS FERÉSTECS. CONCLUSIÓ

Hem acabat la lectura analitzada de “Els sots feréstecs” i arriba el moment de fer un resum de les meves impressions. Tenint en compte el context de la narració, diria que es tracta d’una novel·la conceptualment simbòlica, però afegiria que és molt més que això. Raimon Casellas fa un exercici arriscat al situar la temàtica en un lloc ben concret de la nostra geografia. Arriscat perquè el seu caràcter simbòlic es barreja amb llocs que podem reconèixer perfectament. És per tant una novel·la simbòlica envoltada de realisme. Però més enllà d’aquesta ambivalència, el conjunt de l’obra respira una transcendència que ultrapassa qualsevol anècdota local.

L'Àngel caigut

L’eix central de “Els sots feréstecs” és mostrar amb tota cruesa l’enfrontament de dues forces oposades en un combat ple d’alts i baixos. El protagonista, mossèn Llàtzer, és un personatge llegendari, meticulosament matisat al llarg de la narració. Ell representa el Bé. És un home carregat de projectes i raons, però també immers en dubtes i temors, una mena d’heroi que personifica la voluntat de refer una societat malalta per retornar-la a la vida, una figura creadora que utilitza primer el diàleg i acaba imposant el seu domini, pel poder que li atorga el càrrec de representant de Déu. I que topa amb l’altra força: la força del Mal, primer assumida per la incúria i la malícia dels bosquerols, i després materialitzada de ple amb la figura de la Roda-soques, la dona perversa que desperta els baixos instints i ens fa retrocedir al punt inicial de la novel·la. En aquest sentit, tota l’obra és un anar avançant i reculant, un pas a l’esperança i un altre al defalliment, fins arribar a un clímax insostenible que desemboca en la mort.

És pues, una obra simbòlica que vol sintetitzar la lluita d’aquestes dues forces i, en aquest enfrontament destaca la voluntat d’anar creant un estat d’ànim ple de tensió mitjançant situacions extremes. El final, pot tenir diverses interpretacions, però resulta angoixós com tota l’obra, i no obre escletxes a l’esperança de redempció de l’home, sinó que tan sols la converteix en utopia latent, en una mena de consciència necessària però prescindible.

El llenguatge emprat per en Casellas és d’una riquesa admirable i les descripcions de boscos i paisatges serveixen per embolcallar les situacions enmig d'una aura de misteri i poesia que influeix poderosament en el lector i que va més enllà del simbolisme estricte. La natura és un personatge més en la novel·la. El temps transcorregut potser fa anacròniques certes situacions, però l’esperit de l’obra conserva el missatge en plena vigència. “Els sots feréstecs” és una obra mestra que impressiona i fa reflexionar.

LES CAMPANES TOQUEN

LES CAMPANES TOQUEN  (Haikús)

Veu de campanes,

inútils baluernes,

fins ara mudes.

Tristes dormíeu,

plorant la pena llarga,

ben abatudes.

Pena finita,

avui ha sonat l’hora

del gran miracle.

Canteu alegres!

Volem que els sots despertin,

amb so de festa!

Que als cors arribi

aquesta dolça fressa

tan enyorada.

Torneu la vida

al bosc ple de silenci.

Reneixi l’alba!

Parleu joioses,

crideu la bona nova

pels Sots Feréstecs!

Per tota la novel·la és una constant la referència al so de les campanes. Ja en el capítol segon, quan l’església tanca les seves portes, el silenci que s’estén per la vall, assenyala la importància que tenien, marcant la vida d’aquell trist indret. I, més endavant, en el capítol novè, “Les campanes toquen”, retorna amb força el paper preponderant d’aquell so.

Però en va el pobre mossèn Llàtzer s’escarrassava fent sonar les campanes per avisar als  fidels i així poder mostrar amb orgull l’església tan ben adobada i endreçada. A la vista d’aquell miracle, que tants esforços li havia costat, creia que s’estovaria l’ànim dels pagesos sorruts i que per fi començaria a néixer una entesa entre ell i la feligresia. Mentre estirava la corda, el seu pensament volava i volava amb la campana, com si volgués fer arribar a aquella gent un cant de glòria, un himne d’alabança que els desvetllés.

Però tant de temps sense escoltar el seu so, havia atrofiat l’oïda dels bosquerols; i el que els resultava més estrany era aquell repicar desenfrenat, aquella mena de cridòria inesperada amb que el capellà, ple d’entusiasme, els obsequiava de bon matí. Tan sols van decidir bellugar-se quan van escoltar el so lent i gansoner de sempre, aquell nang...  nang...  nang...  pausat, monòton i tranquil que tota la vida havien conegut. Llavors sí, d’esma, gairebé com autòmats, van decidir sortir de casa i anar a l’església a veure què dimonis volia aquell capellà tan arrauxat.

ELS SOTS FERÉSTECS-LA PARRÒQUIA ENRUNADA

“Els sots feréstecs” és una novel·la esfereïdora que corprèn al lector per la força d’un llenguatge descriptiu aclaparador. Fóra gairebé inimaginable arribar a trobar un lloc on  ambient i personatges, presentin una cara tan fosca d'arestes tan punyents, i podem deduir que els aspectes negatius són utilitzats per induir a reaccions ben concretes.

L'Uià enmig de desferres

Com si no hi hagués prou tragèdia en la temàtica dels “Sots feréstecs” ara hi he pogut afegir un altre factor per ennegrir del tot la meva visió de la novel·la: Encuriosida per les descripcions realistes que l’autor fa del paisatge, aquest dissabte vaig decidir apropar-m’hi. Després de deixar el poble del Figaró, vaig enfilar carretera amunt disposada a reviure, tot pujant, aquelles primeres sensacions que tant bé ens descriu Casellas en boca de mossèn Llàtzer. La grandesa del paisatge no comunicava cap mena de sentiment hostil, ans al contrari, enmig d’un matí radiant la natura es mostrava oberta i generosa. Però en arribar a l’Uià, el casalot on Caselles precisa que hi vivien els veïns més propers a la parròquia, tot va canviar de sobte. El casalot aguanta, encara en bon estat, però presenta un aspecte deplorable a causa de la deixadesa de l’actual propietari, que hi manté un negoci de desferres, envoltant-lo de vehicles malmesos i d’animals de tota mena que campen pels voltants escampant porqueria.

Aspecte actual de la façana principal

Lateral de l'església i la rectoria

Ja desinflada, vaig arribar, tot seguit, a la parròquia de Sant Pau, allà on mossèn Llàtzer s’adona del calvari que li espera. L’església fou construïda entre 1600 i 1606 en estil gòtic tardà, i va deixar d’actuar com a parròquia l’any 1910, quan es va traslladar el culte al Santuari de Puig-Graciós. Causa impressió veure l’estat ruïnós que presenta actualment, sense sostre, amb espantoses esquerdes travessant-la de dalt a baix com ferides mortals i amenaçant un esfondrament imminent. No crec que mossèn Llàtzer, tot i trobar-ho enrunat, ho veiés tan malament com jo ho vaig veure. Sembla mentida que no s’hagi pogut evitar aquest estat de degradació, tractant-se d’un lloc que ha donat nom a tota una ruta que, paradoxalment, ha estat declarada d’Interès Cultural. Cal afegir que en cap racó de l'església i la rectoria no hi consta que formi part d'aquesta cèlebre ruta, tot i ser-ne l'element principal i en canvi, sí podem trobar indicacions a Puig-Graciós.
De tota manera, quan deixes els paratges, història i llegenda s'arriben a fondre en un alè macabre. La força expressiva d’un llenguatge segueix envoltant “Els sots feréstecs”. Enmig de la incúria i la degradació, l'antiga parròquia de Montmany s'alça encara, com un mal somni d'estigma maleït.

"ELS SOTS FERÉSTECS" Consideracions

Hem anat avançant en la lectura de "Els sots feréstecs" i ara ens trobem en el capítol desè, o sigui al bell mig de la novel·la. Hem conegut la naturalesa marcadament negativa d’una societat fosca, gens heterogènia, on la malfiança i la mesquinesa dels personatges queda reflectida de forma clara des del primer moment. L’aïllament i la manca d’esperit que es viu en aquell indret, es manifesta de forma reiterada i constant, com si l’autor volgués transmetre un estat d’angoixa creixent en el lector. És inevitable experimentar un sentiment d'afecte i commiseració vers mossèn Llàtzer, l'infeliç protagonista de la novel·la, pel tracte malagraït que rep i, a la inversa, un altre ben oposat de blasme i reprovació cap als bosquetans hostils.

Raimon Caselles va triar el poble de Montmany com escenari de la seva famosa novel·la. Crec que ho va fer perquè ell hi va viure una temporada i per tant podia descriure amb veracitat aquella natura feréstega que tan bé servia a la temàtica que volia reflectir.

Cal remarcar el mestratge del llenguatge emprat. En cada capítol, Caselles demostra el seu domini en la tria de paraules, en la bellesa expressiva i en la sorprenent facilitat en intercalar, dins d’un mateix paràgraf,  la veu del narrador i la del personatge en un col·loqui aclaridor d'idees i pensaments. Són també de gran riquesa les descripcions d’uns paisatges que gairebé arribem a visualitzar, així com del caràcter esquerp dels seus habitants. També queda molt ben reflectida la subtil textura de sentiments de mossèn Llàtzer, única ànima vivent en el relat. Això fa que la novel·la, malgrat l’aspror del tema, desperti l’interès i el reconeixement del lector, admirat davant d’una obra mestra, on ja s'evidencia un rerefons, més enllà del que les situacions formals descriuen.   

NÚRIA FELIU RECITA RUSIÑOL

En el període modernista, finals del dinou i principis del segle vint, la col·laboració entre escriptors, músics i escenògrafs va ser constant, en un concepte d’art total, inherent a les teories wagnerianes, tan en voga en aquella època. Eren gent preocupada per dotar l'art i la cultura d'un esperit renovador altament patriòtic. L’afició pel teatre líric, gènere que gaudia del favor de la societat catalana més avançada del moment, potenciava aquesta col·laboració i, amb la intenció de servir-se de models literaris propis, va ser creat el Teatre Líric Català. Els principals promotors d’aquest moviment, que pretenia fer barrera a l’allau de sarsueles que envaïen els teatres, van ser Enric Morera, Enric Granados i Jaume Pahissa, juntament amb altres compositors.

I novament hem de parlar d’Enric Morera ja que, de la seva mà van sorgir gran quantitat d’obres escrites per eminents literats del moment, entre ells Santiago Rusiñol, el més representatiu entre els autors modernistes.

RUSIÑOL

Després de posar música a “L’alegria que passa”, l’any 1905 tornen a col·laborar en l’obra “La nit de l'amor”, drama líric en un acte, on s’inclou una sardana coral dedicada a la nit de Sant Joan, que assolí un gran èxit.

La cantant Núria Feliu, que en tantes ocasions ha demostrat la seva admiració per l'obra dels nostres artistes, va gravar l’any 2007,  un recull de poemes amb la lletra de les sardanes corals més emblemàtiques i no hi podien faltar aquests poemes, dedicats a la nit més llarga de l’any, un cant d’amor i de vida escrit per Santiago Rusiñol , amb música d’Enric Morera.

                                              

EL MODERNISME EN LA MÚSICA

El modernisme no es va limitar a les arts plàstiques, sinó que s’endinsà per tots els terrenys artístics. En el terreny musical es va desenvolupar principalment entre els anys 1890 i 1920. La característica bàsica d’aquest moviment consistia en que la música no havia de ser necessàriament bella i harmoniosa, sinó per sobre de tot, autèntica, aportant gran llibertat al fet de crear. A Catalunya es va viure una de les èpoques musicals més esplèndides amb voluntat de modernització, sobretot per la influència de l’obra de Richard Wagner, que enllaçava amb la vocació europeista de la societat catalana, i també per altres factors com l’interès per la música de rel tradicional i folklòrica i el fort sentiment patriòtic que imperava en aquells moments. Aquest sentiment nacionalista, ja present en les altres arts, significava la continuació del precedent creat els anys seixanta i setanta amb els cors de Clavé. Enric Granados, Isaac Albèniz, Apel·les Mestres, Lluís Millet, Amadeu Vives i sobretot, Enric Morera, foren destacats músics d’aquest període.

Podem dir d’Enric Morera (Barcelona 1865–1942), que fou el màxim exponent del moviment modernista i que la seva obra representa el punt culminant del nacionalisme musical català. Participant actiu en les Festes Modernistes que organitzava Santiago Rusiñol a Sitges, va col·laborar estretament amb escriptors i autors de textos teatrals que el sol·licitaven per musicar les seves obres, arribant a composar-ne una quantitat considerable, entre òperes, música escènica, corals i concerts. Però sobretot, el seu llegat més conegut, són sardanes tan inspirades i populars com “La sardana de les monges” “Les fulles seques”, “L’Empordà”, “Baixant de la Font del Gat” o “La Santa Espina” entre altres.

“La Santa Espina”, aquesta sardana tan emblemàtica, constitueix un veritable himne patriòtic pels catalans. Forma part d’una obra escrita per Àngel Guimerà el 1907 i estrenada al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, seguint la tònica sinistra que els dos lamentables personatges van practicar. L’Enric Morera va ser un músic que, per sobre de tot, estimava Catalunya i aquest guspireig de llum del seu esperit queda reflectit en una obra plena de vida.

La lletra diu així:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera

i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la lluna i el sol.

I tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra

el passat ja mai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com canta el tot Montserrat.

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

No escoltarem cap veu amb la lletra perquè no tinc la versió cantada,  però crec que la música per sí sola, interpretada per cobla,  està prou amarada de sentiment. De vegades, la força expressiva d'unes notes, i la veu de la tenora, pot dir molt més que mil paraules. La meva visió d’aquesta sardana tan sols vol servir d'homenatge a la Catalunya que estimem i al conjunt d’indrets, costums i somnis que els nostres compatriotes han sabut forjar al llarg de la història.

ESCULTORS MODERNISTES

Fóra impossible intentar explicar en un espai reduït com el del bloc, l’extensa complexitat del moviment modernista. Per això em centraré en algunes branques concretes, les que més m’agraden, que aniré alternant amb escrits sobre el llibre “Els sots feréstecs”.

En el trimestre anterior, vaig preparar un xerrada dedicada a l’escultura amb imatges de les principals obres del mestres escultors. Mentre ho treballava i cercava fotografies per il·lustrar l’explicació, em va admirar la gran categoria d’uns artistes que, potser a nivell popular no gaudeixen de la mateixa fama dels arquitectes o els pintors, i ho vaig considerar molt injust.

L’art estatuari, sota la influència del francés Rodin, experimentà una vigorosa eclosió arran de l’Exposició Universal de 1888. La rigidesa acadèmica que fins llavors havia imperat es transformà en moviment ondulant i figures expressives de línees sinuoses van envair carrers i edificis. Faré tan sols una pinzellada breu sobre l’obra dels principals escultors modernistes, que podem admirar tot passejant per Barcelona.

LA CANÇÓ POPULAR

Coneixem bé el Palau de la Música, de Domènech i Montaner però potser ignorem que Miquel Blay va ser l’autor del magnífic conjunt escultòric que orna la cantonada de l’edifici. Aquest grup anomenat La cançó popular, representa totes les capes socials catalanes unides per la cançó que neix del poble, sota la figura de Sant Jordi i guiats per la Musa de la Música,  vaporosa donzella que sembla assenyalar nous ideals col·lectius. Miquel Blay (1866-1936) va néixer a Olot i va començar fent imatges religioses però amb l’apogeu del modernisme, s’abocà en obres d’aquest caràcter.

EVA

Enric Clarasó (1857-1941) va néixer a San Feliu del Racó, i fou company de Santiago Rusiñol amb qui compartí taller artístic quan els dos eren molt joves. La seva obra més famosa es titula Eva, una figura de dona de gran bellesa que  podem admirar al MNAC. De la seva gran producció funerària destaca Memento Homo, i pel contingut sentimental, l’Àngel que va esculpir sobre la tomba de l’amic Rusiñol, les dues al cementiri de Montjuïch.

LES MUSES

Molts edificis de Barcelona, principalment de Puig i Cadafalch i de Domènech i Montaner estan decorats amb escultures d’Eusebi Arnau, (Barcelona 1864-1933) i potser molta gent no hi ha parat esment, una mostra més de l'escàs ressò que aquests grans mestres han assolit a nivell de carrer: la llar de foc de l’Hotel España, els ornaments escultòrics de la Casa Amatller, o les Muses de l’escenari del Palau de la Música, entre moltes altres obres, son exemples magnífics de la vàlua d'aquest artista. Cal ressenyar també, que en la Casa Lleó Morera, a la Mançana de la Discòrdia també hi lluïen unes delicioses figures femenines que, per negligència dels estaments oficials de l’època es van enderrocar.

DESCONSOL

Finalment cal destacar la figura més representativa de l’escultura modernista: Josep Llimona. Nascut a Barcelona (1864-1934) era germà del pintor Joan Llimona. La seva obra més paradigmàtica és el Desconsol, figura que obté el premi d’honor a la V Exposició Internacional de 1907, i que resumeix l’essència del modernisme: misteri, expressió i bellesa a l'entorn d'una figura femenina. Va treballar també en el Monument al Doctor Robert, sobre un projecte de Domènech i Montaner, situat actualment a la plaça Tetuan. Aquest monument, amb grups de gràcils donzelles i treballadors, és una veritable síntesi del sentiment altament patriòtic que dominava la societat de l’època.

MONUMENT AL DOCTOR ROBERT

EL MODERNISME EN LA LITERATURA

Puigraciós   Fotografia Jesús Cano

En la literatura, l’adscripció al modernisme se’m fa més difícil d’identificar que en altres mostres artístiques, com son l’arquitectura, la pintura, l’escultura, o les arts aplicades, on  visualitzo unes formes característiques concretes que puc apreciar amb més claredat. Després de llegir “l’Auca del senyor Esteve” m’he preguntat què fa que l’obra sigui considerada modernista i per esbrinar-ho he cercat en què consistia aquest moviment. La majoria de textos consultats coincideixen en afirmar que va ser una revolta en busca d’una nova forma de literatura, on el costumisme naturalista que havia imperat fins llavors, deixava pas a un altre més simbòlic. Dit d’una altra manera: el dilema entre l’art i la vida, entre l’evasió idealista i la realitat hostil, fet amb un tractament simbolista. La majoria de temes es situaven dins d’un medi rural, on la natura, com una protagonista més, s’enfrontava al personatge central. Aquest apareixia com una mena d’individu rebel disposat a transformar un entorn advers ple d’ambients suggeridors que definien l’estil de l’obra narrativa. Aquesta  nova relació entre l’artista i la societat, incloïa la recerca de la bellesa, per mitjà del llenguatge i l’al·lusió als sentits. Dues novel·les característiques d’aquest ambient son “Els sots feréstecs”, la novel·la que analitzem actualment i “Solitud” de Caterina Albert, que farem més endavant.

En “Els sots feréstecs”, de Raimon Casellas, l’acció ens situa a Puiggraciós, enmig de una naturalesa hostil i, de moment, el retrat que ens fa l’autor, a través del llenguatge i la descripció del lloc i els personatges, accentua una visió molt depriment del tema de la novel·la.

En “L’auca del senyor Esteve” no hi trobem l'entorn rural i l’obra se situa de ple en la Barcelona de finals del dinou, però compta amb un element decisiu del modernisme: l’enfrontament de l’artista amb una burgesia caricaturitzada de manera cruel. Els personatges, tant el senyor Esteve com el seu fill rebel, s’erigeixen en símbols d’una societat. En aquest cas l’escriptor es va decantar per la ironia, per fer un retrat més suau i agredolç d’un conflicte que, d’antuvi, li era ben conegut.

LA PRIMERA NOVEL·LA MODERNISTA

Rusiñol

Hem acabat “L’auca del senyor Esteve” i una altra novel·la, també modernista, ve a substituir-la. El senyor Esteve s’ha convertit en un personatge entranyable, un personatge d’una sola peça que, a força de reiteracions, gairebé hem arribat a comprendre, encara que no hem combregat amb la seva manera d’obrar. En els últims capítols es veia venir que amb en Ramonet,  l'home tindria un disgust molt i molt seriós i quan per fi li ha arribat, hem patit quasi tant com ell i ens ha emocionat el seu darrer esforç per mirar d’entendre aquell fill díscol que li havia sortit artista. En Rusiñol coneixia bé el tema per haver sofert en pròpia carn una situació semblant, però la seva visió crítica va lliscar sobre  l’assumpte en forma de sàtira divertida i ocurrent. Adéu- siau, doncs, al senyor Esteve, a la Tomassa, la seva dona, al seu fill, en Ramonet i a tot el repertori de personatges caricaturescos que hem conegut gràcies a l’obra.

Raimon Casellas

Abordarem ara “Els sots feréstecs”, de Raimon Caselles, periodista i crític d’art, escrita el mil nou-cents u, i considerada la primera novel·la modernista de la literatura catalana. Aquesta vegada l’acció ens situa en plena natura, enmig d’una zona boscosa del Vallés Oriental, concretament en el poble de Montmany. La geografia ombrívola i humida del paisatge incideix en el caire de la novel·la, d’estil completament diferent de l’anterior. Veurem personatges rústecs, primaris, ànimes vagaroses aïllades en un món hostil i tancat, i segurament no riurem gaire;  però així tindrem ocasió de conèixer els diferents estils que va conrear la literatura anomenada modernista i podrem valorar quina concepció tenia cada escriptor d’aquell corrent literari.

“Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes aposta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint.”

Així comença la descripció del primer personatge, l’Aleix de les tòfones, un home de bosc ple de malícia, solitari i misteriós, dedicat en cos i ànima a caçar la preuada tòfona.

RECORDS I ENYORS - CREPUSCLE

POETES MODERNISTES

TANKAS D’HOMENATGE ALS NOSTRES POETES

Alexandre de Riquer - La Poesia

       
        Sang de poeta

        curulla de saviesa,

        saba divina.

        Escalf que els cors exalta,

        claror en la nostra vida.

     

        Foscors i albades,

        intrigues i lloances 

        gentil exhales;

        enmig de vils frisances

        engendres harmonia.

        

       Belles paraules

       pels genis escollides.

       Noble joguina!

       Desvetlles i perfumes    

       llegendes i follies.

     

 .

           
                     LA REVOLUCIÓ MODERNISTA- APEL·LES MESTRES

De la munió de poetes modernistes, la primera figura que apareix emmarcada dins d'aquest moviment, tot i que hi ocuparà la situació de precursor, és la d'Apel.les Mestres, nat a Barcelona el 1854. Devot de la bellesa, Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Fou un artista total que excel·lí en les diverses branques que va conrear.

He triat aquest senzill poema d’Apel·les Mestres que vol expressar el poder que hauria de tenir la poesia enmig d’un món ple de coses passatgeres.

               PODER DE LA POESIA

         Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
              el vent bufarà,
              la neu se fondrà.
         No busquis ton nom en la neu més blanca,
              ton nom no hi serà.
        Jo escriuré ton nom en la humida arena
              l'onada vindrà,
              s'hi revolcarà.
         No busquis ton nom en la humida arena,
              ton nom no hi serà.
        Jo escriuré ton nom en la roca dura,
              el món cruixirà,
              la roca caurà.
         No busquis ton nom en la roca dura,
              ton nom no hi serà.
        Jo escriuré ton nom en les cançons meves
              el temps passarà,
              se les endurà.
         Que una en quedi sols, de les cançons meves,
              ton nom quedarà.

INFLUÈNCIA DEL PAISATGE EN EL FUTUR DE "LA PUNTUAL"

L’Auca del senyor Esteve continua deparant moments joiosos que ens descriuen la vida menestral segons la visió satírica d’en Rusiñol. En els capítols tres i quatre de la segona part, l’Esteve i la Tomassa, talment com un deure sanitari, prenen l’atrevida decisió d’anar a fer una dinada al camp, concretament a la Muntanya Pelada. Aquesta mena de sortides a mitjans i a les darreries del segle dinou, consistien en carregar cistells i viandes en cotxes-tartana i fer via amunt, acompanyant el trajecte amb cants, xiscles i rialles per tal de fer el viatge més divertit. La nostra parella desentona obertament enmig de la gatzara popular, però un cop fet el dinar, l’Esteve, influït per l’espaiosa natura, repara en coses inèdites que exalten el seu esperit. Uns fets tan insòlits en gent de costums fixes, produeixen una conseqüència que en el capítol següent la Tomassa rebel·la a un bocabadat Esteve: seran pares, ve-t’ho aquí.

El tramvia 38 començant el recorregut 

Font gòtica i abeurador actualment

Del relat d’aquests dos capítols que m’han divertit força, m’ha cridat l’atenció que el trajecte del cotxe-tartana que transporta l'Esteve, s'inicia al Portal de l’Àngel i acaba a la Plaça Rovira a la vila de Gràcia i és idèntic al que feia de petita amb un tramvia ja més "modern", per anar a visitar uns oncles que vivien a Gràcia al carrer d'en Joan Blanques.
Segons Cirici, la font gòtica que hi ha al començament del Portal de l’Àngel, companya de la de Santa Maria al barri de Ribera i de la de Sant Just, al barri gòtic, és un del racons més pintorescos de Barcelona. Fou contruïda l’any 1356 i reformada en època neoclàssica. Posteriorment va ser decorada amb rajoles policromades, fetes per Josep Aragay, pintor i ceramista, teòric del noucentisme, i al seu costat encara hi ha l’abeurador per als cavalls. M’imagino aquells cavalls de la tartana que havia de conduir els nostres protagonistes, i els seus cotxers abeurant-los abans d’iniciar el viatge cap a una muntanya que, ves per on, hauria de canviar les seves vides.