dilluns, 30 de gener del 2012

LA PRIMERA NOVEL·LA MODERNISTA

Rusiñol
Hem acabat “L’auca del senyor Esteve” i una altra novel·la, també modernista, ve a substituir-la. El senyor Esteve s’ha convertit en un personatge entranyable, un personatge d’una sola peça que, a força de reiteracions, gairebé hem arribat a comprendre, encara que no hem combregat amb la seva manera d’obrar. En els últims capítols es veia venir que amb en Ramonet,  l'home tindria un disgust molt i molt seriós i quan per fi li ha arribat, hem patit quasi tant com ell i ens ha emocionat el seu darrer esforç per mirar d’entendre aquell fill díscol que li havia sortit artista. En Rusiñol coneixia bé el tema per haver sofert en pròpia carn una situació semblant, però la seva visió crítica va lliscar sobre  l’assumpte en forma de sàtira divertida i ocurrent. Adéu- siau, doncs, al senyor Esteve, a la Tomassa, la seva dona, al seu fill, en Ramonet i a tot el repertori de personatges caricaturescos que hem conegut gràcies a l’obra.

Raimon Casellas
Abordarem ara “Els sots feréstecs”, de Raimon Caselles, periodista i crític d’art, escrita el mil nou-cents u, i considerada la primera novel·la modernista de la literatura catalana. Aquesta vegada l’acció ens situa en plena natura, enmig d’una zona boscosa del Vallés Oriental, concretament en el poble de Montmany. La geografia ombrívola i humida del paisatge incideix en el caire de la novel·la, d’estil completament diferent de l’anterior. Veurem personatges rústecs, primaris, ànimes vagaroses aïllades en un món hostil i tancat, i segurament no riurem gaire;  però així tindrem ocasió de conèixer els diferents estils que va conrear la literatura anomenada modernista i podrem valorar quina concepció tenia cada escriptor d’aquell corrent literari.

Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes aposta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint.”

Així comença la descripció del primer personatge, l’Aleix de les tòfones, un home de bosc ple de malícia, solitari i misteriós, dedicat en cos i ànima a caçar la preuada tòfona.

dilluns, 16 de gener del 2012

POETES MODERNISTES

TANKAS D’HOMENATGE ALS NOSTRES POETES

Alexandre de Riquer - La Poesia
       
        Sang de poeta
        curulla de saviesa,
        saba divina.
        Escalf que els cors exalta,
        claror en la nostra vida.
     
        Foscors i albades,
        intrigues i lloances 
        gentil exhales;
        enmig de vils frisances
        engendres harmonia.
        
       Belles paraules
       pels genis escollides.
       Noble joguina!
       Desvetlles i perfumes    
       llegendes i follies.
     

 .

           
                     LA REVOLUCIÓ MODERNISTA- APEL·LES MESTRES


De la munió de poetes modernistes, la primera figura que apareix emmarcada dins d'aquest moviment, tot i que hi ocuparà la situació de precursor, és la d'Apel.les Mestres, nat a Barcelona el 1854. Devot de la bellesa, Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Fou un artista total que excel·lí en les diverses branques que va conrear.
He triat aquest senzill poema d’Apel·les Mestres que vol expressar el poder que hauria de tenir la poesia enmig d’un món ple de coses passatgeres.

               PODER DE LA POESIA

         Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
              el vent bufarà,
              la neu se fondrà.
         No busquis ton nom en la neu més blanca,
              ton nom no hi serà.

        Jo escriuré ton nom en la humida arena
              l'onada vindrà,
              s'hi revolcarà.
         No busquis ton nom en la humida arena,
              ton nom no hi serà.
        Jo escriuré ton nom en la roca dura,
              el món cruixirà,
              la roca caurà.
         No busquis ton nom en la roca dura,
              ton nom no hi serà.
        Jo escriuré ton nom en les cançons meves
              el temps passarà,
              se les endurà.
         Que una en quedi sols, de les cançons meves,
              ton nom quedarà.

dimecres, 11 de gener del 2012

INFLUÈNCIA DEL PAISATGE EN EL FUTUR DE "LA PUNTUAL"

L’Auca del senyor Esteve continua deparant moments joiosos que ens descriuen la vida menestral segons la visió satírica d’en Rusiñol. En els capítols tres i quatre de la segona part, l’Esteve i la Tomassa, talment com un deure sanitari, prenen l’atrevida decisió d’anar a fer una dinada al camp, concretament a la Muntanya Pelada. Aquesta mena de sortides a mitjans i a les darreries del segle dinou, consistien en carregar cistells i viandes en cotxes-tartana i fer via amunt, acompanyant el trajecte amb cants, xiscles i rialles per tal de fer el viatge més divertit. La nostra parella desentona obertament enmig de la gatzara popular, però un cop fet el dinar, l’Esteve, influït per l’espaiosa natura, repara en coses inèdites que exalten el seu esperit. Uns fets tan insòlits en gent de costums fixes, produeixen una conseqüència que en el capítol següent la Tomassa rebel·la a un bocabadat Esteve: seran pares, ve-t’ho aquí.
El tramvia 38 començant el recorregut 
Font gòtica i abeurador actualment
Del relat d’aquests dos capítols que m’han divertit força, m’ha cridat l’atenció que el trajecte del cotxe-tartana que transporta l'Esteve, s'inicia al Portal de l’Àngel i acaba a la Plaça Rovira a la vila de Gràcia i és idèntic al que feia de petita amb un tramvia ja més "modern", per anar a visitar uns oncles que vivien a Gràcia al carrer d'en Joan Blanques.
Segons Cirici, la font gòtica que hi ha al començament del Portal de l’Àngel, companya de la de Santa Maria al barri de Ribera i de la de Sant Just, al barri gòtic, és un del racons més pintorescos de Barcelona. Fou contruïda l’any 1356 i reformada en època neoclàssica. Posteriorment va ser decorada amb rajoles policromades, fetes per Josep Aragay, pintor i ceramista, teòric del noucentisme, i al seu costat encara hi ha l’abeurador per als cavalls. M’imagino aquells cavalls de la tartana que havia de conduir els nostres protagonistes, i els seus cotxers abeurant-los abans d’iniciar el viatge cap a una muntanya que, ves per on, hauria de canviar les seves vides.