NÚRIA FELIU RECITA RUSIÑOL

En el període modernista, finals del dinou i principis del segle vint, la col·laboració entre escriptors, músics i escenògrafs va ser constant, en un concepte d’art total, inherent a les teories wagnerianes, tan en voga en aquella època. Eren gent preocupada per dotar l'art i la cultura d'un esperit renovador altament patriòtic. L’afició pel teatre líric, gènere que gaudia del favor de la societat catalana més avançada del moment, potenciava aquesta col·laboració i, amb la intenció de servir-se de models literaris propis, va ser creat el Teatre Líric Català. Els principals promotors d’aquest moviment, que pretenia fer barrera a l’allau de sarsueles que envaïen els teatres, van ser Enric Morera, Enric Granados i Jaume Pahissa, juntament amb altres compositors.

I novament hem de parlar d’Enric Morera ja que, de la seva mà van sorgir gran quantitat d’obres escrites per eminents literats del moment, entre ells Santiago Rusiñol, el més representatiu entre els autors modernistes.

RUSIÑOL

Després de posar música a “L’alegria que passa”, l’any 1905 tornen a col·laborar en l’obra “La nit de l'amor”, drama líric en un acte, on s’inclou una sardana coral dedicada a la nit de Sant Joan, que assolí un gran èxit.

La cantant Núria Feliu, que en tantes ocasions ha demostrat la seva admiració per l'obra dels nostres artistes, va gravar l’any 2007,  un recull de poemes amb la lletra de les sardanes corals més emblemàtiques i no hi podien faltar aquests poemes, dedicats a la nit més llarga de l’any, un cant d’amor i de vida escrit per Santiago Rusiñol , amb música d’Enric Morera.

                                              

EL MODERNISME EN LA MÚSICA

El modernisme no es va limitar a les arts plàstiques, sinó que s’endinsà per tots els terrenys artístics. En el terreny musical es va desenvolupar principalment entre els anys 1890 i 1920. La característica bàsica d’aquest moviment consistia en que la música no havia de ser necessàriament bella i harmoniosa, sinó per sobre de tot, autèntica, aportant gran llibertat al fet de crear. A Catalunya es va viure una de les èpoques musicals més esplèndides amb voluntat de modernització, sobretot per la influència de l’obra de Richard Wagner, que enllaçava amb la vocació europeista de la societat catalana, i també per altres factors com l’interès per la música de rel tradicional i folklòrica i el fort sentiment patriòtic que imperava en aquells moments. Aquest sentiment nacionalista, ja present en les altres arts, significava la continuació del precedent creat els anys seixanta i setanta amb els cors de Clavé. Enric Granados, Isaac Albèniz, Apel·les Mestres, Lluís Millet, Amadeu Vives i sobretot, Enric Morera, foren destacats músics d’aquest període.

Podem dir d’Enric Morera (Barcelona 1865–1942), que fou el màxim exponent del moviment modernista i que la seva obra representa el punt culminant del nacionalisme musical català. Participant actiu en les Festes Modernistes que organitzava Santiago Rusiñol a Sitges, va col·laborar estretament amb escriptors i autors de textos teatrals que el sol·licitaven per musicar les seves obres, arribant a composar-ne una quantitat considerable, entre òperes, música escènica, corals i concerts. Però sobretot, el seu llegat més conegut, són sardanes tan inspirades i populars com “La sardana de les monges” “Les fulles seques”, “L’Empordà”, “Baixant de la Font del Gat” o “La Santa Espina” entre altres.

“La Santa Espina”, aquesta sardana tan emblemàtica, constitueix un veritable himne patriòtic pels catalans. Forma part d’una obra escrita per Àngel Guimerà el 1907 i estrenada al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, seguint la tònica sinistra que els dos lamentables personatges van practicar. L’Enric Morera va ser un músic que, per sobre de tot, estimava Catalunya i aquest guspireig de llum del seu esperit queda reflectit en una obra plena de vida.

La lletra diu així:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera

i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la lluna i el sol.

I tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra

el passat ja mai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com canta el tot Montserrat.

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

No escoltarem cap veu amb la lletra perquè no tinc la versió cantada,  però crec que la música per sí sola, interpretada per cobla,  està prou amarada de sentiment. De vegades, la força expressiva d'unes notes, i la veu de la tenora, pot dir molt més que mil paraules. La meva visió d’aquesta sardana tan sols vol servir d'homenatge a la Catalunya que estimem i al conjunt d’indrets, costums i somnis que els nostres compatriotes han sabut forjar al llarg de la història.

ESCULTORS MODERNISTES

Fóra impossible intentar explicar en un espai reduït com el del bloc, l’extensa complexitat del moviment modernista. Per això em centraré en algunes branques concretes, les que més m’agraden, que aniré alternant amb escrits sobre el llibre “Els sots feréstecs”.

En el trimestre anterior, vaig preparar un xerrada dedicada a l’escultura amb imatges de les principals obres del mestres escultors. Mentre ho treballava i cercava fotografies per il·lustrar l’explicació, em va admirar la gran categoria d’uns artistes que, potser a nivell popular no gaudeixen de la mateixa fama dels arquitectes o els pintors, i ho vaig considerar molt injust.

L’art estatuari, sota la influència del francés Rodin, experimentà una vigorosa eclosió arran de l’Exposició Universal de 1888. La rigidesa acadèmica que fins llavors havia imperat es transformà en moviment ondulant i figures expressives de línees sinuoses van envair carrers i edificis. Faré tan sols una pinzellada breu sobre l’obra dels principals escultors modernistes, que podem admirar tot passejant per Barcelona.

LA CANÇÓ POPULAR

Coneixem bé el Palau de la Música, de Domènech i Montaner però potser ignorem que Miquel Blay va ser l’autor del magnífic conjunt escultòric que orna la cantonada de l’edifici. Aquest grup anomenat La cançó popular, representa totes les capes socials catalanes unides per la cançó que neix del poble, sota la figura de Sant Jordi i guiats per la Musa de la Música,  vaporosa donzella que sembla assenyalar nous ideals col·lectius. Miquel Blay (1866-1936) va néixer a Olot i va començar fent imatges religioses però amb l’apogeu del modernisme, s’abocà en obres d’aquest caràcter.

EVA

Enric Clarasó (1857-1941) va néixer a San Feliu del Racó, i fou company de Santiago Rusiñol amb qui compartí taller artístic quan els dos eren molt joves. La seva obra més famosa es titula Eva, una figura de dona de gran bellesa que  podem admirar al MNAC. De la seva gran producció funerària destaca Memento Homo, i pel contingut sentimental, l’Àngel que va esculpir sobre la tomba de l’amic Rusiñol, les dues al cementiri de Montjuïch.

LES MUSES

Molts edificis de Barcelona, principalment de Puig i Cadafalch i de Domènech i Montaner estan decorats amb escultures d’Eusebi Arnau, (Barcelona 1864-1933) i potser molta gent no hi ha parat esment, una mostra més de l'escàs ressò que aquests grans mestres han assolit a nivell de carrer: la llar de foc de l’Hotel España, els ornaments escultòrics de la Casa Amatller, o les Muses de l’escenari del Palau de la Música, entre moltes altres obres, son exemples magnífics de la vàlua d'aquest artista. Cal ressenyar també, que en la Casa Lleó Morera, a la Mançana de la Discòrdia també hi lluïen unes delicioses figures femenines que, per negligència dels estaments oficials de l’època es van enderrocar.

DESCONSOL

Finalment cal destacar la figura més representativa de l’escultura modernista: Josep Llimona. Nascut a Barcelona (1864-1934) era germà del pintor Joan Llimona. La seva obra més paradigmàtica és el Desconsol, figura que obté el premi d’honor a la V Exposició Internacional de 1907, i que resumeix l’essència del modernisme: misteri, expressió i bellesa a l'entorn d'una figura femenina. Va treballar també en el Monument al Doctor Robert, sobre un projecte de Domènech i Montaner, situat actualment a la plaça Tetuan. Aquest monument, amb grups de gràcils donzelles i treballadors, és una veritable síntesi del sentiment altament patriòtic que dominava la societat de l’època.

MONUMENT AL DOCTOR ROBERT

EL MODERNISME EN LA LITERATURA

Puigraciós   Fotografia Jesús Cano

En la literatura, l’adscripció al modernisme se’m fa més difícil d’identificar que en altres mostres artístiques, com son l’arquitectura, la pintura, l’escultura, o les arts aplicades, on  visualitzo unes formes característiques concretes que puc apreciar amb més claredat. Després de llegir “l’Auca del senyor Esteve” m’he preguntat què fa que l’obra sigui considerada modernista i per esbrinar-ho he cercat en què consistia aquest moviment. La majoria de textos consultats coincideixen en afirmar que va ser una revolta en busca d’una nova forma de literatura, on el costumisme naturalista que havia imperat fins llavors, deixava pas a un altre més simbòlic. Dit d’una altra manera: el dilema entre l’art i la vida, entre l’evasió idealista i la realitat hostil, fet amb un tractament simbolista. La majoria de temes es situaven dins d’un medi rural, on la natura, com una protagonista més, s’enfrontava al personatge central. Aquest apareixia com una mena d’individu rebel disposat a transformar un entorn advers ple d’ambients suggeridors que definien l’estil de l’obra narrativa. Aquesta  nova relació entre l’artista i la societat, incloïa la recerca de la bellesa, per mitjà del llenguatge i l’al·lusió als sentits. Dues novel·les característiques d’aquest ambient son “Els sots feréstecs”, la novel·la que analitzem actualment i “Solitud” de Caterina Albert, que farem més endavant.

En “Els sots feréstecs”, de Raimon Casellas, l’acció ens situa a Puiggraciós, enmig de una naturalesa hostil i, de moment, el retrat que ens fa l’autor, a través del llenguatge i la descripció del lloc i els personatges, accentua una visió molt depriment del tema de la novel·la.

En “L’auca del senyor Esteve” no hi trobem l'entorn rural i l’obra se situa de ple en la Barcelona de finals del dinou, però compta amb un element decisiu del modernisme: l’enfrontament de l’artista amb una burgesia caricaturitzada de manera cruel. Els personatges, tant el senyor Esteve com el seu fill rebel, s’erigeixen en símbols d’una societat. En aquest cas l’escriptor es va decantar per la ironia, per fer un retrat més suau i agredolç d’un conflicte que, d’antuvi, li era ben conegut.