SOLITUD - CONCLUSIONS

En acabar “Solitud”  un sentiment estrany m’envaeix. És una  barreja de frustració i de respecte davant d’una història que, de mica en mica, capítol a capítol, ja anava anunciant que un fatal destí s’apropava. Tot i pressentir-lo, contemplo aquest final amb impotència i sento que el món és terriblement injust. Veig la Mila, la protagonista,  enfilant cap a un horitzó incert,  i sento en la meva pell l'amarga solitud que l'envolta.

Tot resulta transcendent en la novel·la malgrat fer ús d'una observació detallada de la realitat: Veiem aquesta transcendència des del comencement, amb la penosa pujada a l’ermita, amb les descripcions de l'estat d'ànim de la Mila  i amb el clima esquerp d'aquell entorn; continuem veient-la després, amb la relació que té amb el Pastor, i amb la influència que la natura i els relats fantàstics que escolta exerceixen sobre ella. També advertim amb malfiança la inquietant presència de l’Ànima, com una ombra malèvola que apareix en sobtades pinzellades enfosquint el panorama. Desemboquem per fi en un desenllaç descarnat i terrible que ve a caure com una llosa sobre els dos principals personatges i de retruc, damunt nostre. Amb un magistral sentit de la narració, Caterina Albert sap transmetre l'emoció necessària per fer-nos viure com a nostra la tragèdia que rodeja la novel·la, i aquest és un mèrit que tan sols els genis tenen la capacitat de posseir.

“Solitud” és una obra mestra, d’això no hi ha cap dubte. Una obra que ha estat traduïda a diverses llengües, analitzada i lloada pels crítics més prestigiosos. Una obra que si hagués tingut altaveus més poderosos, hauria obtingut encara més renom. La força de la història i d’un llenguatge amarat de poesia, ultrapassa el lirisme estricte per convertir-se en drama de tragèdia clàssica universal. És així com hem de veure a Caterina Albert i “Solitud”: com a màxims exponents de les nostres lletres.

SOLITUD

Els capítols “El Cimalt” i “En la Creu”, que narren l’ascensió de la Mila i el Pastor als punts més alts d’aquells paratges, es converteixen en una experiència vital, en una mena de viatge iniciàtic de la protagonista. Són dos capítols impressionants, on la bellesa abassegadora de la natura, expressada amb una prosa plena d’intensitat poètica, va modulant la sensibilitat tan influenciable de la nostra heroïna. Tota la narració respira l’èpica d'aquell escenari grandiós i esdevé un particular homenatge de respecte i admiració de Caterina Albert a la muntanya..

Entre els meravellosos passatges d’aquests capítols, m’ha cridat l'atenció un moment on l'autora destaca aquesta  força impenetrable que té la muntanya.  Dins el recorregut, quan ens descriu un pas especialment perillós, sota unes desafiants masses rocoses anomenades les Castelles del Cimalt, diu: ...” la Mila, acotava una mica el cap, com tement veure esllavissar-se amb gran terrabastall aquells crostons d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.

La grandesa de la muntanya enfrontada a la insignificança de l’home. Amb poder infatigable, com una esfinx suprema, contempla dia i nit els destins efímers de les pobres criatures que vagaregen sota la seva falda. Digna i altiva, les col·loca on correspon. Tota una declaració de submissió.

LA FESTA DE LES ROSES

En el llenguatge narratiu de “Solitud” hi ha  moments de tal intensitat que traspassen el paper per fer-nos arribar visions i sentors de tota mena. El capítol  “La festa de les roses”, està dedicat a la diada de Sant Ponç i a l’aplec que per tal motiu se celebra dalt de l’ermita. Aquest capítol esdevé una autèntica festa d’exaltació dels sentits, començant per la descripció dels “rosers humans” que enfilen la muntanya, continuant per la invasió de multitud ansiosa d’esbarjo i  culminant amb l’apoteosi de la benedicció de roses, amb desenes i desenes de boques aclamant al sant mentre fan tremolar les roses. És un moment de clímax vibrant, on la Mila, que contempla l’escena des del balcó, se’ns representa més humana que mai, i en tant que humana, capaç d'encomanar-se d’emocions col·lectives intenses. Enmig de l’austeritat de personatges que ha imperat fins el moment en la novel·la, aquí ens trobem amb una explosió d'humanitat. Arribem a visualitzar l’acoloriment de la seqüència, a flairar l’olor de les roses, a escoltar les veus exaltades dels camperols. En la narració, la Caterina ha conjugat perfectament els elements cromàtics, olfactius i sonors per fer-nos sentir el batec popular d’aquella festa, gairebé com si hi fóssim presents.