LA FESTA DE LES ROSES

En el llenguatge narratiu de “Solitud” hi ha  moments de tal intensitat que traspassen el paper per fer-nos arribar visions i sentors de tota mena. El capítol  “La festa de les roses”, està dedicat a la diada de Sant Ponç i a l’aplec que per tal motiu se celebra dalt de l’ermita. Aquest capítol esdevé una autèntica festa d’exaltació dels sentits, començant per la descripció dels “rosers humans” que enfilen la muntanya, continuant per la invasió de multitud ansiosa d’esbarjo i  culminant amb l’apoteosi de la benedicció de roses, amb desenes i desenes de boques aclamant al sant mentre fan tremolar les roses. És un moment de clímax vibrant, on la Mila, que contempla l’escena des del balcó, se’ns representa més humana que mai, i en tant que humana, capaç d'encomanar-se d’emocions col·lectives intenses. Enmig de l’austeritat de personatges que ha imperat fins el moment en la novel·la, aquí ens trobem amb una explosió d'humanitat. Arribem a visualitzar l’acoloriment de la seqüència, a flairar l’olor de les roses, a escoltar les veus exaltades dels camperols. En la narració, la Caterina ha conjugat perfectament els elements cromàtics, olfactius i sonors per fer-nos sentir el batec popular d’aquella festa, gairebé com si hi fóssim presents.