EL SENY I LA RAUXA

En el capítol primer de la segona part de L’Auca del senyor Esteve, veiem clar que l’Esteve no tenia altra cosa al pensament que la botiga, i la seva dona, la Tomasa, s’havia convertit en la guardiola de la casa: “Els diners que de la botiga pujaven a l’entresol ja no veien mai més la claror”. ” ... i mai vetes-i-fils conegut pot haver trobat una dona més garsa, més fura, més formiga...”.

Analitzem els tres substantius-qualificatius que utilitza en Rusiñol:
GARSA: fig. pop. Persona que només pensa en arreplegar béns, avantatges, etc.

FURA: fig, pop. Persona que per tot es fica, que tot ho esbrina.                 

FORMIGA: fig. pop. Persona inquieta i treballadora que recull pensant en el demà.
Queda ben patent la personalitat de la Tomasa i el seu acoblament amb la de l’Esteve. Al mateix temps es constata la manca d’horitzons espirituals de la parella, tan sols enderiada en treballar i guanyar diners, sense pensar que en el món hi hagués res més. Per manca d’equilibri, el que podria ser virtut es converteix en defecte. Hi falta l’espurna de la vida, aquell alè que la dignifica. Massa seny i gens de rauxa.

Certs estereotips tendeixen a extingir-se per canvis en els patrons preestablerts que dominen una societat. En la societat catalana, un dels patrons que ens distingia, era el rigor a l’hora d’administrar béns particulars i col·lectius; temps era temps, la nostra fama de laboriositat i esforç havia estat signe d’identitat, fins el punt de suscitar injustos escarnis per part d’altres regions, potser cobejoses del nostre progrés com a poble; una laboriositat que ens permetia ser capdavanters en molts aspectes. Però d’un temps ençà, aquest patró tan nostrat, ha sofert canvis vinguts de fora que l’han arrossegat a un malbaratament general;  enmig del caos, quan la cosa ja s’ha disparat i la davallada d’aquell món de meravelles ha esdevingut dramàtica, veus superiors ens diuen ara que l’economia depèn d’un ens suprem anomenat mercat, que dicta despòticament, sense que els governants puguin obrir boca. El món s’ha convertit en una selva cruel on qualsevol persona pot caure víctima del més fort o per un atzar desgraciat de la feina on ha anat a raure.

Que hi podem fer nosaltres, pobres catalanets indefensos, si depenem d’aquests mercats depredadors? La resposta no la trobarem en cap manual d’autoajuda, ni en els consells d’experts economistes que fins ara no han parat d’espifiar-la, ni, per descomptat, en els governants de la nació veïna. Sense eines ni recursos el Nostre govern farà el que podrà però, malgrat tot, nosaltres, particularment, hauríem de retornar als antics adagis i als vells estereotips. S’imposa cercar una austeritat conseqüent, justa i racional; s’imposa llevar-se ben d’hora ben d’hora, ser formiguetes i preparar-nos pel demà; s’imposa mirar altres horitzons i no perdre mai l’esperança. I també s’imposa confiar en la nostra història, sentir orgull de ser el que som i no tenir por de canvis encara que siguin dràstics; s’imposa emocionar-nos amb els nostres artistes, la nostra gent i les seves capacitats, tenir il·lusió i ser moderadament somiatruites. En una paraula: s’imposa el seny i la rauxa.  

NADAL I REIS

Puntualment el Nadal arriba i ens disposem a celebrar-ho amb bon ànim, encara que la situació no estigui com per llançar coets precisament. A mesura que s'apropa, la temperatura va pujant. Segur que el pessebre, l’arbre i altres ornaments ja hauran eixit del seu sojorn  per mirar de guarnir les llars, i que poemes i  nadales s’escoltaran arreu com cada any. La bona gent refermarà una vegada més els seus desitjos de pau i joia  i les menges tradicionals, galets, rostit, cava, neules i torrons reapareixeran de nou damunt les taules per gaudi de la parentela, que per uns dies decidirà saltar-se la dieta mediterrània. Regals triats amb encert, així com altres destinats a engrossir la llista d’objectes inútils sorgiran irremeiablement, i el nus a la gola o la llagrimeta faran acte de presència escoltant la dècima del petit de la casa, o recordant absents. Una atmosfera pastoral amb olor de molsa, i el costumisme heretat d’antigues tradicions envairà els nostres esperits i si la butxaca ens ho permet, farem algun excés a l’hora de pactar amb ses majestats els Reis Mags d’Orient.

I aquí volia arribar per referir-me un cop més a L’Auca del senyor Esteve. Quins Nadals més poc emotius hi havia en aquella casa! Més ben dit, sembla ser que no n´hi havia. En un dels primers capítols del llibre, quan ens descriu la infantesa de l’Estevet queda ben clar que ni tió ni Reis va entrellucar mai aquell pobre minyó, hereu de la nissaga propietària de “La Puntual”. L’Estevet creixia enmig de trenzilles, serrells i troques de llana sense saber què era la il·lusió d’una nit de Reis. Val a dir però que, per fortuna, això no l’inquietà mai en absolut, imbuït completament de la filosofia magra d'aquella llar òrfena d'emocions. Les seves joguines eren els cabdells, els botons i les capsetes buides i el seu espai vital tan sols abastava l'àmbit ombrívol de la botiga. Voleu cosa més trista i ensopida!

                     "QUI NO CELEBRA EL NADAL, POCA COSA VAL"

DEVOCIONS I TRADICIONS

 L’inefable senyor Esteve continua proporcionant reflexions, no solament sobre el personatge, sinó també sobre el costumisme de la societat catalana de l’època. Així doncs, en el capítol desè de la novel·la arribem al moment en que l’Estevet coneix la que serà la seva esposa i l’escenari escollit, la sala de la casa de les Maries, no sembla pas l’idoni per inspirar sentiments engrescadors. En Rusiñol la qualifica com una sala de virtut. Una galeria més aviat sinistra de retrats guarneix les parets: Sant Roc amb el gos exhibint nafra a la cama, Santa Tecla patint tota mena de turments, Sant Cebrià, expert en maleficis demoníacs, Santa Margarida patrona de parteres, així com una imatge de la Divina Pastora amb els moltons, una altra de Sant Agustí, el pecador convers, i un retrat del pare de les Maries (ja difunt) per rematar el conjunt.
Deixant a part la comicitat de la situació, veiem que reflecteix l’ambient que respirava una llar d’aquell temps. El poble ingenu i devot, incapaç de qüestionar la versemblança d’aquelles vides santes amb capacitats miracleres, disposava d’un extens repertori que cobria les seves necessitats de remei i esperança. Cada sant tenia una especialitat concreta arrencada d’algun detall de la seva biografia, més fantàstica que real. Sant Roc, per exemple, posseïa l’especialitat de curar la pesta, per haver sanat els empestats i haver patit ell mateix la malaltia; per això el presenten mostrant una cama nafrada i acompanyat d’un gosset que li donava pa, segons la llegenda, pels vols de la catedral. Aquest imaginari religiós ha vestit el calendari de la civilització cristiana. Avui dia el nostre poble no és tan crèdul i potser prescindiria d’alguna celebració religiosa, però mai renunciaria a festes com el Nadal o Sant Joan, tan lligades a la tradició i que provenen de ritus molt anteriors al cristianisme.

La Plaça Nova abans de la reforma

Tornant a Sant Roc vull afegir que guardo un tendre record de les festes que la Plaça Nova li dedica el 16 d’agost, una de les més antigues que encara perduren. Els veïns del barri de la  catedral adornen amb flors la capelleta del sant situada en una paret de la torre esquerra de la plaça, posen banderetes, celebren concerts i fan putxinel·lis i el joc de la cucanya per la canalla. Aquest és un joc molt antic, típic de la festa, que consisteix en travessar un pal que gira al voltant d’un eix per tal d’aconseguir un premi. El meu pare ens hi duia a la meva germana i a mi de petites, quan la plaça quedava més tancada i encara no s´hi havien fet obres. Recordo haver gaudit amb les titelles i haver cridat molt quan hi sortia el dimoni. És bo que festes com aquesta es conservin al nostre país perquè no cal confondre la devoció amb la tradició.