EL SENY I LA RAUXA

En el capítol primer de la segona part de L’Auca del senyor Esteve, veiem clar que l’Esteve no tenia altra cosa al pensament que la botiga, i la seva dona, la Tomasa, s’havia convertit en la guardiola de la casa: “Els diners que de la botiga pujaven a l’entresol ja no veien mai més la claror”. ” ... i mai vetes-i-fils conegut pot haver trobat una dona més garsa, més fura, més formiga...”.

Analitzem els tres substantius-qualificatius que utilitza en Rusiñol:
GARSA: fig. pop. Persona que només pensa en arreplegar béns, avantatges, etc.

FURA: fig, pop. Persona que per tot es fica, que tot ho esbrina.                 

FORMIGA: fig. pop. Persona inquieta i treballadora que recull pensant en el demà.
Queda ben patent la personalitat de la Tomasa i el seu acoblament amb la de l’Esteve. Al mateix temps es constata la manca d’horitzons espirituals de la parella, tan sols enderiada en treballar i guanyar diners, sense pensar que en el món hi hagués res més. Per manca d’equilibri, el que podria ser virtut es converteix en defecte. Hi falta l’espurna de la vida, aquell alè que la dignifica. Massa seny i gens de rauxa.

Certs estereotips tendeixen a extingir-se per canvis en els patrons preestablerts que dominen una societat. En la societat catalana, un dels patrons que ens distingia, era el rigor a l’hora d’administrar béns particulars i col·lectius; temps era temps, la nostra fama de laboriositat i esforç havia estat signe d’identitat, fins el punt de suscitar injustos escarnis per part d’altres regions, potser cobejoses del nostre progrés com a poble; una laboriositat que ens permetia ser capdavanters en molts aspectes. Però d’un temps ençà, aquest patró tan nostrat, ha sofert canvis vinguts de fora que l’han arrossegat a un malbaratament general;  enmig del caos, quan la cosa ja s’ha disparat i la davallada d’aquell món de meravelles ha esdevingut dramàtica, veus superiors ens diuen ara que l’economia depèn d’un ens suprem anomenat mercat, que dicta despòticament, sense que els governants puguin obrir boca. El món s’ha convertit en una selva cruel on qualsevol persona pot caure víctima del més fort o per un atzar desgraciat de la feina on ha anat a raure.

Que hi podem fer nosaltres, pobres catalanets indefensos, si depenem d’aquests mercats depredadors? La resposta no la trobarem en cap manual d’autoajuda, ni en els consells d’experts economistes que fins ara no han parat d’espifiar-la, ni, per descomptat, en els governants de la nació veïna. Sense eines ni recursos el Nostre govern farà el que podrà però, malgrat tot, nosaltres, particularment, hauríem de retornar als antics adagis i als vells estereotips. S’imposa cercar una austeritat conseqüent, justa i racional; s’imposa llevar-se ben d’hora ben d’hora, ser formiguetes i preparar-nos pel demà; s’imposa mirar altres horitzons i no perdre mai l’esperança. I també s’imposa confiar en la nostra història, sentir orgull de ser el que som i no tenir por de canvis encara que siguin dràstics; s’imposa emocionar-nos amb els nostres artistes, la nostra gent i les seves capacitats, tenir il·lusió i ser moderadament somiatruites. En una paraula: s’imposa el seny i la rauxa.