LES CAMPANES TOQUEN

LES CAMPANES TOQUEN  (Haikús)

Veu de campanes,

inútils baluernes,

fins ara mudes.

Tristes dormíeu,

plorant la pena llarga,

ben abatudes.

Pena finita,

avui ha sonat l’hora

del gran miracle.

Canteu alegres!

Volem que els sots despertin,

amb so de festa!

Que als cors arribi

aquesta dolça fressa

tan enyorada.

Torneu la vida

al bosc ple de silenci.

Reneixi l’alba!

Parleu joioses,

crideu la bona nova

pels Sots Feréstecs!

Per tota la novel·la és una constant la referència al so de les campanes. Ja en el capítol segon, quan l’església tanca les seves portes, el silenci que s’estén per la vall, assenyala la importància que tenien, marcant la vida d’aquell trist indret. I, més endavant, en el capítol novè, “Les campanes toquen”, retorna amb força el paper preponderant d’aquell so.

Però en va el pobre mossèn Llàtzer s’escarrassava fent sonar les campanes per avisar als  fidels i així poder mostrar amb orgull l’església tan ben adobada i endreçada. A la vista d’aquell miracle, que tants esforços li havia costat, creia que s’estovaria l’ànim dels pagesos sorruts i que per fi començaria a néixer una entesa entre ell i la feligresia. Mentre estirava la corda, el seu pensament volava i volava amb la campana, com si volgués fer arribar a aquella gent un cant de glòria, un himne d’alabança que els desvetllés.

Però tant de temps sense escoltar el seu so, havia atrofiat l’oïda dels bosquerols; i el que els resultava més estrany era aquell repicar desenfrenat, aquella mena de cridòria inesperada amb que el capellà, ple d’entusiasme, els obsequiava de bon matí. Tan sols van decidir bellugar-se quan van escoltar el so lent i gansoner de sempre, aquell nang...  nang...  nang...  pausat, monòton i tranquil que tota la vida havien conegut. Llavors sí, d’esma, gairebé com autòmats, van decidir sortir de casa i anar a l’església a veure què dimonis volia aquell capellà tan arrauxat.