EL MODERNISME EN LA LITERATURA

Puigraciós   Fotografia Jesús Cano

En la literatura, l’adscripció al modernisme se’m fa més difícil d’identificar que en altres mostres artístiques, com son l’arquitectura, la pintura, l’escultura, o les arts aplicades, on  visualitzo unes formes característiques concretes que puc apreciar amb més claredat. Després de llegir “l’Auca del senyor Esteve” m’he preguntat què fa que l’obra sigui considerada modernista i per esbrinar-ho he cercat en què consistia aquest moviment. La majoria de textos consultats coincideixen en afirmar que va ser una revolta en busca d’una nova forma de literatura, on el costumisme naturalista que havia imperat fins llavors, deixava pas a un altre més simbòlic. Dit d’una altra manera: el dilema entre l’art i la vida, entre l’evasió idealista i la realitat hostil, fet amb un tractament simbolista. La majoria de temes es situaven dins d’un medi rural, on la natura, com una protagonista més, s’enfrontava al personatge central. Aquest apareixia com una mena d’individu rebel disposat a transformar un entorn advers ple d’ambients suggeridors que definien l’estil de l’obra narrativa. Aquesta  nova relació entre l’artista i la societat, incloïa la recerca de la bellesa, per mitjà del llenguatge i l’al·lusió als sentits. Dues novel·les característiques d’aquest ambient son “Els sots feréstecs”, la novel·la que analitzem actualment i “Solitud” de Caterina Albert, que farem més endavant.

En “Els sots feréstecs”, de Raimon Casellas, l’acció ens situa a Puiggraciós, enmig de una naturalesa hostil i, de moment, el retrat que ens fa l’autor, a través del llenguatge i la descripció del lloc i els personatges, accentua una visió molt depriment del tema de la novel·la.

En “L’auca del senyor Esteve” no hi trobem l'entorn rural i l’obra se situa de ple en la Barcelona de finals del dinou, però compta amb un element decisiu del modernisme: l’enfrontament de l’artista amb una burgesia caricaturitzada de manera cruel. Els personatges, tant el senyor Esteve com el seu fill rebel, s’erigeixen en símbols d’una societat. En aquest cas l’escriptor es va decantar per la ironia, per fer un retrat més suau i agredolç d’un conflicte que, d’antuvi, li era ben conegut.