EL MODERNISME EN LA MÚSICA

El modernisme no es va limitar a les arts plàstiques, sinó que s’endinsà per tots els terrenys artístics. En el terreny musical es va desenvolupar principalment entre els anys 1890 i 1920. La característica bàsica d’aquest moviment consistia en que la música no havia de ser necessàriament bella i harmoniosa, sinó per sobre de tot, autèntica, aportant gran llibertat al fet de crear. A Catalunya es va viure una de les èpoques musicals més esplèndides amb voluntat de modernització, sobretot per la influència de l’obra de Richard Wagner, que enllaçava amb la vocació europeista de la societat catalana, i també per altres factors com l’interès per la música de rel tradicional i folklòrica i el fort sentiment patriòtic que imperava en aquells moments. Aquest sentiment nacionalista, ja present en les altres arts, significava la continuació del precedent creat els anys seixanta i setanta amb els cors de Clavé. Enric Granados, Isaac Albèniz, Apel·les Mestres, Lluís Millet, Amadeu Vives i sobretot, Enric Morera, foren destacats músics d’aquest període.

Podem dir d’Enric Morera (Barcelona 1865–1942), que fou el màxim exponent del moviment modernista i que la seva obra representa el punt culminant del nacionalisme musical català. Participant actiu en les Festes Modernistes que organitzava Santiago Rusiñol a Sitges, va col·laborar estretament amb escriptors i autors de textos teatrals que el sol·licitaven per musicar les seves obres, arribant a composar-ne una quantitat considerable, entre òperes, música escènica, corals i concerts. Però sobretot, el seu llegat més conegut, són sardanes tan inspirades i populars com “La sardana de les monges” “Les fulles seques”, “L’Empordà”, “Baixant de la Font del Gat” o “La Santa Espina” entre altres.

“La Santa Espina”, aquesta sardana tan emblemàtica, constitueix un veritable himne patriòtic pels catalans. Forma part d’una obra escrita per Àngel Guimerà el 1907 i estrenada al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, seguint la tònica sinistra que els dos lamentables personatges van practicar. L’Enric Morera va ser un músic que, per sobre de tot, estimava Catalunya i aquest guspireig de llum del seu esperit queda reflectit en una obra plena de vida.

La lletra diu així:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera

i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la lluna i el sol.

I tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra

el passat ja mai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com canta el tot Montserrat.

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

No escoltarem cap veu amb la lletra perquè no tinc la versió cantada,  però crec que la música per sí sola, interpretada per cobla,  està prou amarada de sentiment. De vegades, la força expressiva d'unes notes, i la veu de la tenora, pot dir molt més que mil paraules. La meva visió d’aquesta sardana tan sols vol servir d'homenatge a la Catalunya que estimem i al conjunt d’indrets, costums i somnis que els nostres compatriotes han sabut forjar al llarg de la història.