ESCULTORS MODERNISTES

Fóra impossible intentar explicar en un espai reduït com el del bloc, l’extensa complexitat del moviment modernista. Per això em centraré en algunes branques concretes, les que més m’agraden, que aniré alternant amb escrits sobre el llibre “Els sots feréstecs”.

En el trimestre anterior, vaig preparar un xerrada dedicada a l’escultura amb imatges de les principals obres del mestres escultors. Mentre ho treballava i cercava fotografies per il·lustrar l’explicació, em va admirar la gran categoria d’uns artistes que, potser a nivell popular no gaudeixen de la mateixa fama dels arquitectes o els pintors, i ho vaig considerar molt injust.

L’art estatuari, sota la influència del francés Rodin, experimentà una vigorosa eclosió arran de l’Exposició Universal de 1888. La rigidesa acadèmica que fins llavors havia imperat es transformà en moviment ondulant i figures expressives de línees sinuoses van envair carrers i edificis. Faré tan sols una pinzellada breu sobre l’obra dels principals escultors modernistes, que podem admirar tot passejant per Barcelona.

LA CANÇÓ POPULAR

Coneixem bé el Palau de la Música, de Domènech i Montaner però potser ignorem que Miquel Blay va ser l’autor del magnífic conjunt escultòric que orna la cantonada de l’edifici. Aquest grup anomenat La cançó popular, representa totes les capes socials catalanes unides per la cançó que neix del poble, sota la figura de Sant Jordi i guiats per la Musa de la Música,  vaporosa donzella que sembla assenyalar nous ideals col·lectius. Miquel Blay (1866-1936) va néixer a Olot i va començar fent imatges religioses però amb l’apogeu del modernisme, s’abocà en obres d’aquest caràcter.

EVA

Enric Clarasó (1857-1941) va néixer a San Feliu del Racó, i fou company de Santiago Rusiñol amb qui compartí taller artístic quan els dos eren molt joves. La seva obra més famosa es titula Eva, una figura de dona de gran bellesa que  podem admirar al MNAC. De la seva gran producció funerària destaca Memento Homo, i pel contingut sentimental, l’Àngel que va esculpir sobre la tomba de l’amic Rusiñol, les dues al cementiri de Montjuïch.

LES MUSES

Molts edificis de Barcelona, principalment de Puig i Cadafalch i de Domènech i Montaner estan decorats amb escultures d’Eusebi Arnau, (Barcelona 1864-1933) i potser molta gent no hi ha parat esment, una mostra més de l'escàs ressò que aquests grans mestres han assolit a nivell de carrer: la llar de foc de l’Hotel España, els ornaments escultòrics de la Casa Amatller, o les Muses de l’escenari del Palau de la Música, entre moltes altres obres, son exemples magnífics de la vàlua d'aquest artista. Cal ressenyar també, que en la Casa Lleó Morera, a la Mançana de la Discòrdia també hi lluïen unes delicioses figures femenines que, per negligència dels estaments oficials de l’època es van enderrocar.

DESCONSOL

Finalment cal destacar la figura més representativa de l’escultura modernista: Josep Llimona. Nascut a Barcelona (1864-1934) era germà del pintor Joan Llimona. La seva obra més paradigmàtica és el Desconsol, figura que obté el premi d’honor a la V Exposició Internacional de 1907, i que resumeix l’essència del modernisme: misteri, expressió i bellesa a l'entorn d'una figura femenina. Va treballar també en el Monument al Doctor Robert, sobre un projecte de Domènech i Montaner, situat actualment a la plaça Tetuan. Aquest monument, amb grups de gràcils donzelles i treballadors, és una veritable síntesi del sentiment altament patriòtic que dominava la societat de l’època.

MONUMENT AL DOCTOR ROBERT