DEVOCIONS I TRADICIONS

 L’inefable senyor Esteve continua proporcionant reflexions, no solament sobre el personatge, sinó també sobre el costumisme de la societat catalana de l’època. Així doncs, en el capítol desè de la novel·la arribem al moment en que l’Estevet coneix la que serà la seva esposa i l’escenari escollit, la sala de la casa de les Maries, no sembla pas l’idoni per inspirar sentiments engrescadors. En Rusiñol la qualifica com una sala de virtut. Una galeria més aviat sinistra de retrats guarneix les parets: Sant Roc amb el gos exhibint nafra a la cama, Santa Tecla patint tota mena de turments, Sant Cebrià, expert en maleficis demoníacs, Santa Margarida patrona de parteres, així com una imatge de la Divina Pastora amb els moltons, una altra de Sant Agustí, el pecador convers, i un retrat del pare de les Maries (ja difunt) per rematar el conjunt.
Deixant a part la comicitat de la situació, veiem que reflecteix l’ambient que respirava una llar d’aquell temps. El poble ingenu i devot, incapaç de qüestionar la versemblança d’aquelles vides santes amb capacitats miracleres, disposava d’un extens repertori que cobria les seves necessitats de remei i esperança. Cada sant tenia una especialitat concreta arrencada d’algun detall de la seva biografia, més fantàstica que real. Sant Roc, per exemple, posseïa l’especialitat de curar la pesta, per haver sanat els empestats i haver patit ell mateix la malaltia; per això el presenten mostrant una cama nafrada i acompanyat d’un gosset que li donava pa, segons la llegenda, pels vols de la catedral. Aquest imaginari religiós ha vestit el calendari de la civilització cristiana. Avui dia el nostre poble no és tan crèdul i potser prescindiria d’alguna celebració religiosa, però mai renunciaria a festes com el Nadal o Sant Joan, tan lligades a la tradició i que provenen de ritus molt anteriors al cristianisme.

La Plaça Nova abans de la reforma

Tornant a Sant Roc vull afegir que guardo un tendre record de les festes que la Plaça Nova li dedica el 16 d’agost, una de les més antigues que encara perduren. Els veïns del barri de la  catedral adornen amb flors la capelleta del sant situada en una paret de la torre esquerra de la plaça, posen banderetes, celebren concerts i fan putxinel·lis i el joc de la cucanya per la canalla. Aquest és un joc molt antic, típic de la festa, que consisteix en travessar un pal que gira al voltant d’un eix per tal d’aconseguir un premi. El meu pare ens hi duia a la meva germana i a mi de petites, quan la plaça quedava més tancada i encara no s´hi havien fet obres. Recordo haver gaudit amb les titelles i haver cridat molt quan hi sortia el dimoni. És bo que festes com aquesta es conservin al nostre país perquè no cal confondre la devoció amb la tradició.