SOLITUD - CONCLUSIONS

En acabar “Solitud”  un sentiment estrany m’envaeix. És una  barreja de frustració i de respecte davant d’una història que, de mica en mica, capítol a capítol, ja anava anunciant que un fatal destí s’apropava. Tot i pressentir-lo, contemplo aquest final amb impotència i sento que el món és terriblement injust. Veig la Mila, la protagonista,  enfilant cap a un horitzó incert,  i sento en la meva pell l'amarga solitud que l'envolta.

Tot resulta transcendent en la novel·la malgrat fer ús d'una observació detallada de la realitat: Veiem aquesta transcendència des del comencement, amb la penosa pujada a l’ermita, amb les descripcions de l'estat d'ànim de la Mila  i amb el clima esquerp d'aquell entorn; continuem veient-la després, amb la relació que té amb el Pastor, i amb la influència que la natura i els relats fantàstics que escolta exerceixen sobre ella. També advertim amb malfiança la inquietant presència de l’Ànima, com una ombra malèvola que apareix en sobtades pinzellades enfosquint el panorama. Desemboquem per fi en un desenllaç descarnat i terrible que ve a caure com una llosa sobre els dos principals personatges i de retruc, damunt nostre. Amb un magistral sentit de la narració, Caterina Albert sap transmetre l'emoció necessària per fer-nos viure com a nostra la tragèdia que rodeja la novel·la, i aquest és un mèrit que tan sols els genis tenen la capacitat de posseir.

“Solitud” és una obra mestra, d’això no hi ha cap dubte. Una obra que ha estat traduïda a diverses llengües, analitzada i lloada pels crítics més prestigiosos. Una obra que si hagués tingut altaveus més poderosos, hauria obtingut encara més renom. La força de la història i d’un llenguatge amarat de poesia, ultrapassa el lirisme estricte per convertir-se en drama de tragèdia clàssica universal. És així com hem de veure a Caterina Albert i “Solitud”: com a màxims exponents de les nostres lletres.

SOLITUD

Els capítols “El Cimalt” i “En la Creu”, que narren l’ascensió de la Mila i el Pastor als punts més alts d’aquells paratges, es converteixen en una experiència vital, en una mena de viatge iniciàtic de la protagonista. Són dos capítols impressionants, on la bellesa abassegadora de la natura, expressada amb una prosa plena d’intensitat poètica, va modulant la sensibilitat tan influenciable de la nostra heroïna. Tota la narració respira l’èpica d'aquell escenari grandiós i esdevé un particular homenatge de respecte i admiració de Caterina Albert a la muntanya..

Entre els meravellosos passatges d’aquests capítols, m’ha cridat l'atenció un moment on l'autora destaca aquesta  força impenetrable que té la muntanya.  Dins el recorregut, quan ens descriu un pas especialment perillós, sota unes desafiants masses rocoses anomenades les Castelles del Cimalt, diu: ...” la Mila, acotava una mica el cap, com tement veure esllavissar-se amb gran terrabastall aquells crostons d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.

La grandesa de la muntanya enfrontada a la insignificança de l’home. Amb poder infatigable, com una esfinx suprema, contempla dia i nit els destins efímers de les pobres criatures que vagaregen sota la seva falda. Digna i altiva, les col·loca on correspon. Tota una declaració de submissió.

LA FESTA DE LES ROSES

En el llenguatge narratiu de “Solitud” hi ha  moments de tal intensitat que traspassen el paper per fer-nos arribar visions i sentors de tota mena. El capítol  “La festa de les roses”, està dedicat a la diada de Sant Ponç i a l’aplec que per tal motiu se celebra dalt de l’ermita. Aquest capítol esdevé una autèntica festa d’exaltació dels sentits, començant per la descripció dels “rosers humans” que enfilen la muntanya, continuant per la invasió de multitud ansiosa d’esbarjo i  culminant amb l’apoteosi de la benedicció de roses, amb desenes i desenes de boques aclamant al sant mentre fan tremolar les roses. És un moment de clímax vibrant, on la Mila, que contempla l’escena des del balcó, se’ns representa més humana que mai, i en tant que humana, capaç d'encomanar-se d’emocions col·lectives intenses. Enmig de l’austeritat de personatges que ha imperat fins el moment en la novel·la, aquí ens trobem amb una explosió d'humanitat. Arribem a visualitzar l’acoloriment de la seqüència, a flairar l’olor de les roses, a escoltar les veus exaltades dels camperols. En la narració, la Caterina ha conjugat perfectament els elements cromàtics, olfactius i sonors per fer-nos sentir el batec popular d’aquella festa, gairebé com si hi fóssim presents.

SOLITUD

La tercera novel·la modernista que analitzem aquest curs és “Solitud” de la gran escritora Caterina Albert. No em reca en absolut rellegir-la de nou, ja que considero que és una obra cabdal de la literatura i la seva revisió sempre és un plaer. Recordo que en una primera lectura, fa una colla d’anys, vaig tenir la impressió de trobar-me davant d’un fresc de tragèdia clàssica, on els personatges s’abocaven sense remei a un fatal destí. Fa pocs anys, en una segona lectura més detinguda, vaig anar descobrint els aspectes poètics, la riquesa d’una prosa inesgotable, i la força expressiva de la narració. Llavors vaig sentir una profunda admiració per l’autora d’aquesta obra única.

Ara que de nou em trobo navegant per l’univers de “Solitud”, de la mà de la Mila, la protagonista, estic disposada a emocionar-me seguint la seva evolució com a persona, a escoltar la veu assenyada del pastor-poeta, l’amant de la muntanya, i seguir les seves rondalles encisadores narrades en un llenguatge peculiar. Estic segura que tindré ocasió de copsar nous matiços poètics que potser en altres lectures no vaig saber apreciar. Tant és que ja conegui la trama argumental i el seu final; el més important és anar assaborint la bellesa de l'obra. Ja en els primers capítols, experimento la mateixa fascinació per l’atmosfera suggeridora que traspua i sento idèntica veneració per l'immens cabal creatiu de la Caterina Albert.

NÚRIA FELIU CANTA "ANIREM TOTS CAP EL CEL"

En el primer disc gravat per la Núria Feliu l'any 1965, trobem aquesta cançó del músic Lleó Borrell amb lletra del poeta Josep M. Andreu, que va significar la seva introducció a la Nova Cançò. Així va començar una llarga discografia farcida d'èxits, conreant diferents estils, que la Núria va adaptar a la seva manera d'interpretar.

TEMPS DE VACANCES. TEMPS PER PENSAR

Fer una pausa, escapar de la rutina, respirar altres aires, aprofitar per descansar i en fi, tota la tirallonga d’arguments vàlids que esgrimíem tranquil·lament quan fugíem del lloc habitual, gairebé fa vergonya utilitzar-los ara amb la crisi galopant que campa arreu. Hem procurat portar-ho discretament per no aixecar suspicàcies,  passar-ho de la millor manera i llestos. La crisi ens ha obligat a retallar també les alegries del temps d’oci.

Tot i això les estadístiques han informat puntualment sobre el grau d’ocupació d’hotels, apartament o similars, i algun empresari afortunat ha assegurat que encara li ha anat prou bé, mentre que molts altres han hagut de lamentar la pèssima concurrència de passavolants. Com cada any per Setmana Santa, s'ha parlat de la meteorologia com a responsable de l’aigualiment d’alguns projectes i s'ha fet un resum de les celebracions religioses per pobles i ciutats. També s'ha pres nota de les mones venudes, de si eren més petites o amb menys ous que l'any passat i s’ha informat degudament del trànsit per carretera, així com d’alguna nova vaga de controladors aeris.

Enmig d'aquest revoltim, les notícies via ràdio, premsa i televisió han continuat sense deixar gens de marge a la il·lusió. Hem escoltat les veus prepotens dels culpables del malbatarament predicant fòrmules inviables. Seguim omplint-nos d’indignació dia rera dia pel tracte injust que rep la nostra autonomia i tan sols ens aferrem a una espurna de llum de color blaugrana, encesa inesperadament en el panorama futbolístic. L’única llumeta il·lusòria que ens il·lumina per ara.

Tornant de vacances és ben trist constatar la situació de manera tan escèptica i desitjaríem que un gran sol d'esperança hagués esborrat d'una vegada l'amargor que ens envaeix. Per sort, el retrobament d’aquells familiars i amics que estimem, fan de més bon passar el temps que ens ha tocat viure. 

ELS SOTS FERÉSTECS. CONCLUSIÓ

Hem acabat la lectura analitzada de “Els sots feréstecs” i arriba el moment de fer un resum de les meves impressions. Tenint en compte el context de la narració, diria que es tracta d’una novel·la conceptualment simbòlica, però afegiria que és molt més que això. Raimon Casellas fa un exercici arriscat al situar la temàtica en un lloc ben concret de la nostra geografia. Arriscat perquè el seu caràcter simbòlic es barreja amb llocs que podem reconèixer perfectament. És per tant una novel·la simbòlica envoltada de realisme. Però més enllà d’aquesta ambivalència, el conjunt de l’obra respira una transcendència que ultrapassa qualsevol anècdota local.

L'Àngel caigut

L’eix central de “Els sots feréstecs” és mostrar amb tota cruesa l’enfrontament de dues forces oposades en un combat ple d’alts i baixos. El protagonista, mossèn Llàtzer, és un personatge llegendari, meticulosament matisat al llarg de la narració. Ell representa el Bé. És un home carregat de projectes i raons, però també immers en dubtes i temors, una mena d’heroi que personifica la voluntat de refer una societat malalta per retornar-la a la vida, una figura creadora que utilitza primer el diàleg i acaba imposant el seu domini, pel poder que li atorga el càrrec de representant de Déu. I que topa amb l’altra força: la força del Mal, primer assumida per la incúria i la malícia dels bosquerols, i després materialitzada de ple amb la figura de la Roda-soques, la dona perversa que desperta els baixos instints i ens fa retrocedir al punt inicial de la novel·la. En aquest sentit, tota l’obra és un anar avançant i reculant, un pas a l’esperança i un altre al defalliment, fins arribar a un clímax insostenible que desemboca en la mort.

És pues, una obra simbòlica que vol sintetitzar la lluita d’aquestes dues forces i, en aquest enfrontament destaca la voluntat d’anar creant un estat d’ànim ple de tensió mitjançant situacions extremes. El final, pot tenir diverses interpretacions, però resulta angoixós com tota l’obra, i no obre escletxes a l’esperança de redempció de l’home, sinó que tan sols la converteix en utopia latent, en una mena de consciència necessària però prescindible.

El llenguatge emprat per en Casellas és d’una riquesa admirable i les descripcions de boscos i paisatges serveixen per embolcallar les situacions enmig d'una aura de misteri i poesia que influeix poderosament en el lector i que va més enllà del simbolisme estricte. La natura és un personatge més en la novel·la. El temps transcorregut potser fa anacròniques certes situacions, però l’esperit de l’obra conserva el missatge en plena vigència. “Els sots feréstecs” és una obra mestra que impressiona i fa reflexionar.