SOLITUD - CONCLUSIONS

En acabar “Solitud”  un sentiment estrany m’envaeix. És una  barreja de frustració i de respecte davant d’una història que, de mica en mica, capítol a capítol, ja anava anunciant que un fatal destí s’apropava. Tot i pressentir-lo, contemplo aquest final amb impotència i sento que el món és terriblement injust. Veig la Mila, la protagonista,  enfilant cap a un horitzó incert,  i sento en la meva pell l'amarga solitud que l'envolta.

Tot resulta transcendent en la novel·la malgrat fer ús d'una observació detallada de la realitat: Veiem aquesta transcendència des del comencement, amb la penosa pujada a l’ermita, amb les descripcions de l'estat d'ànim de la Mila  i amb el clima esquerp d'aquell entorn; continuem veient-la després, amb la relació que té amb el Pastor, i amb la influència que la natura i els relats fantàstics que escolta exerceixen sobre ella. També advertim amb malfiança la inquietant presència de l’Ànima, com una ombra malèvola que apareix en sobtades pinzellades enfosquint el panorama. Desemboquem per fi en un desenllaç descarnat i terrible que ve a caure com una llosa sobre els dos principals personatges i de retruc, damunt nostre. Amb un magistral sentit de la narració, Caterina Albert sap transmetre l'emoció necessària per fer-nos viure com a nostra la tragèdia que rodeja la novel·la, i aquest és un mèrit que tan sols els genis tenen la capacitat de posseir.

“Solitud” és una obra mestra, d’això no hi ha cap dubte. Una obra que ha estat traduïda a diverses llengües, analitzada i lloada pels crítics més prestigiosos. Una obra que si hagués tingut altaveus més poderosos, hauria obtingut encara més renom. La força de la història i d’un llenguatge amarat de poesia, ultrapassa el lirisme estricte per convertir-se en drama de tragèdia clàssica universal. És així com hem de veure a Caterina Albert i “Solitud”: com a màxims exponents de les nostres lletres.