TRES ESTILS DIFERENTS DE MODERNISME

Ens trobem davant de tres novel·les i tres estils ben diferents d’adaptar-se al moviment Modernista, aquest moviment que va trasbalsar el món artístic i literari de finals del segle XIX. 

En primer lloc, tenim “L’Auca del senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol, que retrata una família de botiguers del barri de Ribera. La pròpia vida de l’escriptor queda reflectida en molts passatges, enmig d’una crítica satírica però despietada. L’artista adopta una posició de rebuig a la burgesia a la qual pertany. Els personatges ens permeten apreciar el tarannà d’una societat monolítica, on qualsevol desviació del camí traçat per l’estirp familiar, era considerada sacrilegi.

En segon lloc, a través de “Els sots feréstecs” d’en Raimon Caselles, hem conegut una obra carregada de simbolisme, extremadament dura i difícil de pair. Aquesta vegada la temàtica es desenvolupa en un entorn perfectament identificable com és el poble de Montmany, un lloc envoltat de foscor, on se’ns presenta una societat camperola tancada i hostil, desprovista d’humanitat. El protagonista, mossèn Llàtzer, deambula penosament per la novel·la, intentant combatre a la seva manera aquesta hostilitat, però topa una vegada i una altra amb l’actitud negativa del poble. Un final carregat de tenebra i de mort, ve a arrodonir el to marcadament pessimista de la novel·la. 

Per completar el tercet, hem llegit "Solitud" de Caterina Albert. El tema de la novel·la ens situa en plena natura, al cim de l'ermita de Sant Ponç. El títol ja ens anticipa que la protagonista, la Mila, viurà en un lloc solitari, però no ens adverteix del profund canvi que patirà la seva vida, influïda per l'entorn i per les circumstàncies adverses. La descripció del paisatge de muntanya, veritable protagonista, així com del retrat psicològic de la Mila, ocupen llocs preferents en la novel·la, que no escapa del corresponent final tràgic de les anteriors .

Les tres obres, encara que configurades en diferents ambients, reflecteixen una mateixa realitat: l’enfrontament de dues maneres oposades de veure la vida, la conservadora, que vetlla per mantenir la situació establerta i la renovadora, que sap apreciar la bellesa i té capacitat per imaginar. Tant el fill del senyor Esteve, inquiet artista incomprès, com mossèn Llàtzer, el capellà que ansia canviar una parròquia somorta, o com la Mila, la dona decebuda que somnia delerosa en una vida diferent, són personatges paradigmàtics, sensibles a la bellesa i a la creació, que topen amb idèntiques forces opositores.

Incidint en aquest sentit, crec que el Modernisme, com a moviment renovador, també va voler reflectir similar efecte dins d’un panorama artístic i en aquest cas literari, reiteratiu. En el nostre país, els modernistes pretenien modernitzar la societat catalana ja enriquida, i situar-la al mateix nivell cultural europeu.. El realisme i el naturalisme que fins llavors havien imperat, van evolucionar incorporant una forta càrrega simbòlica que dotava de transcendència els temes; s'insistia en extremar les situacions per accentuar l’efecte en el lector. Aquesta exageració es converteix en caricatura grotesca en “L’Auca del senyor Esteve” i en relat fantasmagòric en l’obra d’en Casellas, on la visió subjectiva del capellà, dibuixa una deformació obsessiva que influeix en l’ànim del lector. De les tres, la més simbòlica és per mi “Els Sots”, encara que en “L’Auca”, la societat benpensant que s’hi retrata també constitueix tot un símbol. En “Solitud” hi podem trobar un relat més detallista, més proper a la realitat, que humanitza l’entorn i els personatges, però en conjunt, l’obra també desprèn una gran força simbòlica. D’altra banda, predomina el culte a la bellesa del llenguatge i una especial cura en l’estètica dels mots, per mitjà de metàfores i descripcions reiteratives. El text impregnat de poesia dels “Sots” i de “Solitud”, actua com a vehicle transmissor d’emocions. És constant l’al·lusió als sentits, vista, oïda, olfacte, i fins i tot tacte, així com la presència de l’element religiós com a força sobrenatural presidint la societat. En "L'Auca", el relat caricaturesc actua com a catalitzador esencial d'unes situacions que potser sense l'ingredient irònic arribarien menys al lector. El final desmoralitzador de les tres novel·les, ve a demostrar que la lluita esdevé desigual, i que, en aquest enfrontament, el personatge creador és el que perd. Això és ben patent en els “Sots” i en “Solitud”. En "L'Auca", aquest fet queda apaivagat per l'actitud més conciliadora d'ambdues parts en els darrers capítols.
Com molt bé va ressaltar una companya, el que resulta evident és que, en aquestes novel·les es van qüestionar institucions sacrosantes pel tarannà de l'època, i aquesta audàcia ens mostra la posició trencadora del moviment modernista. 

   

SOLITUD - CONCLUSIONS

En acabar “Solitud”  un sentiment estrany m’envaeix. És una  barreja de frustració i de respecte davant d’una història que, de mica en mica, capítol a capítol, ja anava anunciant que un fatal destí s’apropava. Tot i pressentir-lo, contemplo aquest final amb impotència i sento que el món és terriblement injust. Veig la Mila, la protagonista,  enfilant cap a un horitzó incert,  i sento en la meva pell l'amarga solitud que l'envolta.

Tot resulta transcendent en la novel·la malgrat fer ús d'una observació detallada de la realitat: Veiem aquesta transcendència des del comencement, amb la penosa pujada a l’ermita, amb les descripcions de l'estat d'ànim de la Mila  i amb el clima esquerp d'aquell entorn; continuem veient-la després, amb la relació que té amb el Pastor, i amb la influència que la natura i els relats fantàstics que escolta exerceixen sobre ella. També advertim amb malfiança la inquietant presència de l’Ànima, com una ombra malèvola que apareix en sobtades pinzellades enfosquint el panorama. Desemboquem per fi en un desenllaç descarnat i terrible que ve a caure com una llosa sobre els dos principals personatges i de retruc, damunt nostre. Amb un magistral sentit de la narració, Caterina Albert sap transmetre l'emoció necessària per fer-nos viure com a nostra la tragèdia que rodeja la novel·la, i aquest és un mèrit que tan sols els genis tenen la capacitat de posseir.

“Solitud” és una obra mestra, d’això no hi ha cap dubte. Una obra que ha estat traduïda a diverses llengües, analitzada i lloada pels crítics més prestigiosos. Una obra que si hagués tingut altaveus més poderosos, hauria obtingut encara més renom. La força de la història i d’un llenguatge amarat de poesia, ultrapassa el lirisme estricte per convertir-se en drama de tragèdia clàssica universal. És així com hem de veure a Caterina Albert i “Solitud”: com a màxims exponents de les nostres lletres.

SOLITUD

Els capítols “El Cimalt” i “En la Creu”, que narren l’ascensió de la Mila i el Pastor als punts més alts d’aquells paratges, es converteixen en una experiència vital, en una mena de viatge iniciàtic de la protagonista. Són dos capítols impressionants, on la bellesa abassegadora de la natura, expressada amb una prosa plena d’intensitat poètica, va modulant la sensibilitat tan influenciable de la nostra heroïna. Tota la narració respira l’èpica d'aquell escenari grandiós i esdevé un particular homenatge de respecte i admiració de Caterina Albert a la muntanya..

Entre els meravellosos passatges d’aquests capítols, m’ha cridat l'atenció un moment on l'autora destaca aquesta  força impenetrable que té la muntanya.  Dins el recorregut, quan ens descriu un pas especialment perillós, sota unes desafiants masses rocoses anomenades les Castelles del Cimalt, diu: ...” la Mila, acotava una mica el cap, com tement veure esllavissar-se amb gran terrabastall aquells crostons d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.

La grandesa de la muntanya enfrontada a la insignificança de l’home. Amb poder infatigable, com una esfinx suprema, contempla dia i nit els destins efímers de les pobres criatures que vagaregen sota la seva falda. Digna i altiva, les col·loca on correspon. Tota una declaració de submissió.

LA FESTA DE LES ROSES

En el llenguatge narratiu de “Solitud” hi ha  moments de tal intensitat que traspassen el paper per fer-nos arribar visions i sentors de tota mena. El capítol  “La festa de les roses”, està dedicat a la diada de Sant Ponç i a l’aplec que per tal motiu se celebra dalt de l’ermita. Aquest capítol esdevé una autèntica festa d’exaltació dels sentits, començant per la descripció dels “rosers humans” que enfilen la muntanya, continuant per la invasió de multitud ansiosa d’esbarjo i  culminant amb l’apoteosi de la benedicció de roses, amb desenes i desenes de boques aclamant al sant mentre fan tremolar les roses. És un moment de clímax vibrant, on la Mila, que contempla l’escena des del balcó, se’ns representa més humana que mai, i en tant que humana, capaç d'encomanar-se d’emocions col·lectives intenses. Enmig de l’austeritat de personatges que ha imperat fins el moment en la novel·la, aquí ens trobem amb una explosió d'humanitat. Arribem a visualitzar l’acoloriment de la seqüència, a flairar l’olor de les roses, a escoltar les veus exaltades dels camperols. En la narració, la Caterina ha conjugat perfectament els elements cromàtics, olfactius i sonors per fer-nos sentir el batec popular d’aquella festa, gairebé com si hi fóssim presents.

SOLITUD

La tercera novel·la modernista que analitzem aquest curs és “Solitud” de la gran escritora Caterina Albert. No em reca en absolut rellegir-la de nou, ja que considero que és una obra cabdal de la literatura i la seva revisió sempre és un plaer. Recordo que en una primera lectura, fa una colla d’anys, vaig tenir la impressió de trobar-me davant d’un fresc de tragèdia clàssica, on els personatges s’abocaven sense remei a un fatal destí. Fa pocs anys, en una segona lectura més detinguda, vaig anar descobrint els aspectes poètics, la riquesa d’una prosa inesgotable, i la força expressiva de la narració. Llavors vaig sentir una profunda admiració per l’autora d’aquesta obra única.

Ara que de nou em trobo navegant per l’univers de “Solitud”, de la mà de la Mila, la protagonista, estic disposada a emocionar-me seguint la seva evolució com a persona, a escoltar la veu assenyada del pastor-poeta, l’amant de la muntanya, i seguir les seves rondalles encisadores narrades en un llenguatge peculiar. Estic segura que tindré ocasió de copsar nous matiços poètics que potser en altres lectures no vaig saber apreciar. Tant és que ja conegui la trama argumental i el seu final; el més important és anar assaborint la bellesa de l'obra. Ja en els primers capítols, experimento la mateixa fascinació per l’atmosfera suggeridora que traspua i sento idèntica veneració per l'immens cabal creatiu de la Caterina Albert.

NÚRIA FELIU CANTA "ANIREM TOTS CAP EL CEL"

En el primer disc gravat per la Núria Feliu l'any 1965, trobem aquesta cançó del músic Lleó Borrell amb lletra del poeta Josep M. Andreu, que va significar la seva introducció a la Nova Cançò. Així va començar una llarga discografia farcida d'èxits, conreant diferents estils, que la Núria va adaptar a la seva manera d'interpretar.

TEMPS DE VACANCES. TEMPS PER PENSAR

Fer una pausa, escapar de la rutina, respirar altres aires, aprofitar per descansar i en fi, tota la tirallonga d’arguments vàlids que esgrimíem tranquil·lament quan fugíem del lloc habitual, gairebé fa vergonya utilitzar-los ara amb la crisi galopant que campa arreu. Hem procurat portar-ho discretament per no aixecar suspicàcies,  passar-ho de la millor manera i llestos. La crisi ens ha obligat a retallar també les alegries del temps d’oci.

Tot i això les estadístiques han informat puntualment sobre el grau d’ocupació d’hotels, apartament o similars, i algun empresari afortunat ha assegurat que encara li ha anat prou bé, mentre que molts altres han hagut de lamentar la pèssima concurrència de passavolants. Com cada any per Setmana Santa, s'ha parlat de la meteorologia com a responsable de l’aigualiment d’alguns projectes i s'ha fet un resum de les celebracions religioses per pobles i ciutats. També s'ha pres nota de les mones venudes, de si eren més petites o amb menys ous que l'any passat i s’ha informat degudament del trànsit per carretera, així com d’alguna nova vaga de controladors aeris.

Enmig d'aquest revoltim, les notícies via ràdio, premsa i televisió han continuat sense deixar gens de marge a la il·lusió. Hem escoltat les veus prepotens dels culpables del malbatarament predicant fòrmules inviables. Seguim omplint-nos d’indignació dia rera dia pel tracte injust que rep la nostra autonomia i tan sols ens aferrem a una espurna de llum de color blaugrana, encesa inesperadament en el panorama futbolístic. L’única llumeta il·lusòria que ens il·lumina per ara.

Tornant de vacances és ben trist constatar la situació de manera tan escèptica i desitjaríem que un gran sol d'esperança hagués esborrat d'una vegada l'amargor que ens envaeix. Per sort, el retrobament d’aquells familiars i amics que estimem, fan de més bon passar el temps que ens ha tocat viure.