SOLITUD

La tercera novel·la modernista que analitzem aquest curs és “Solitud” de la gran escritora Caterina Albert. No em reca en absolut rellegir-la de nou, ja que considero que és una obra cabdal de la literatura i la seva revisió sempre és un plaer. Recordo que en una primera lectura, fa una colla d’anys, vaig tenir la impressió de trobar-me davant d’un fresc de tragèdia clàssica, on els personatges s’abocaven sense remei a un fatal destí. Fa pocs anys, en una segona lectura més detinguda, vaig anar descobrint els aspectes poètics, la riquesa d’una prosa inesgotable, i la força expressiva de la narració. Llavors vaig sentir una profunda admiració per l’autora d’aquesta obra única.

Ara que de nou em trobo navegant per l’univers de “Solitud”, de la mà de la Mila, la protagonista, estic disposada a emocionar-me seguint la seva evolució com a persona, a escoltar la veu assenyada del pastor-poeta, l’amant de la muntanya, i seguir les seves rondalles encisadores narrades en un llenguatge peculiar. Estic segura que tindré ocasió de copsar nous matiços poètics que potser en altres lectures no vaig saber apreciar. Tant és que ja conegui la trama argumental i el seu final; el més important és anar assaborint la bellesa de l'obra. Ja en els primers capítols, experimento la mateixa fascinació per l’atmosfera suggeridora que traspua i sento idèntica veneració per l'immens cabal creatiu de la Caterina Albert.

NÚRIA FELIU CANTA "ANIREM TOTS CAP EL CEL"

En el primer disc gravat per la Núria Feliu l'any 1965, trobem aquesta cançó del músic Lleó Borrell amb lletra del poeta Josep M. Andreu, que va significar la seva introducció a la Nova Cançò. Així va començar una llarga discografia farcida d'èxits, conreant diferents estils, que la Núria va adaptar a la seva manera d'interpretar.

TEMPS DE VACANCES. TEMPS PER PENSAR

Fer una pausa, escapar de la rutina, respirar altres aires, aprofitar per descansar i en fi, tota la tirallonga d’arguments vàlids que esgrimíem tranquil·lament quan fugíem del lloc habitual, gairebé fa vergonya utilitzar-los ara amb la crisi galopant que campa arreu. Hem procurat portar-ho discretament per no aixecar suspicàcies,  passar-ho de la millor manera i llestos. La crisi ens ha obligat a retallar també les alegries del temps d’oci.

Tot i això les estadístiques han informat puntualment sobre el grau d’ocupació d’hotels, apartament o similars, i algun empresari afortunat ha assegurat que encara li ha anat prou bé, mentre que molts altres han hagut de lamentar la pèssima concurrència de passavolants. Com cada any per Setmana Santa, s'ha parlat de la meteorologia com a responsable de l’aigualiment d’alguns projectes i s'ha fet un resum de les celebracions religioses per pobles i ciutats. També s'ha pres nota de les mones venudes, de si eren més petites o amb menys ous que l'any passat i s’ha informat degudament del trànsit per carretera, així com d’alguna nova vaga de controladors aeris.

Enmig d'aquest revoltim, les notícies via ràdio, premsa i televisió han continuat sense deixar gens de marge a la il·lusió. Hem escoltat les veus prepotens dels culpables del malbatarament predicant fòrmules inviables. Seguim omplint-nos d’indignació dia rera dia pel tracte injust que rep la nostra autonomia i tan sols ens aferrem a una espurna de llum de color blaugrana, encesa inesperadament en el panorama futbolístic. L’única llumeta il·lusòria que ens il·lumina per ara.

Tornant de vacances és ben trist constatar la situació de manera tan escèptica i desitjaríem que un gran sol d'esperança hagués esborrat d'una vegada l'amargor que ens envaeix. Per sort, el retrobament d’aquells familiars i amics que estimem, fan de més bon passar el temps que ens ha tocat viure. 

ELS SOTS FERÉSTECS. CONCLUSIÓ

Hem acabat la lectura analitzada de “Els sots feréstecs” i arriba el moment de fer un resum de les meves impressions. Tenint en compte el context de la narració, diria que es tracta d’una novel·la conceptualment simbòlica, però afegiria que és molt més que això. Raimon Casellas fa un exercici arriscat al situar la temàtica en un lloc ben concret de la nostra geografia. Arriscat perquè el seu caràcter simbòlic es barreja amb llocs que podem reconèixer perfectament. És per tant una novel·la simbòlica envoltada de realisme. Però més enllà d’aquesta ambivalència, el conjunt de l’obra respira una transcendència que ultrapassa qualsevol anècdota local.

L'Àngel caigut

L’eix central de “Els sots feréstecs” és mostrar amb tota cruesa l’enfrontament de dues forces oposades en un combat ple d’alts i baixos. El protagonista, mossèn Llàtzer, és un personatge llegendari, meticulosament matisat al llarg de la narració. Ell representa el Bé. És un home carregat de projectes i raons, però també immers en dubtes i temors, una mena d’heroi que personifica la voluntat de refer una societat malalta per retornar-la a la vida, una figura creadora que utilitza primer el diàleg i acaba imposant el seu domini, pel poder que li atorga el càrrec de representant de Déu. I que topa amb l’altra força: la força del Mal, primer assumida per la incúria i la malícia dels bosquerols, i després materialitzada de ple amb la figura de la Roda-soques, la dona perversa que desperta els baixos instints i ens fa retrocedir al punt inicial de la novel·la. En aquest sentit, tota l’obra és un anar avançant i reculant, un pas a l’esperança i un altre al defalliment, fins arribar a un clímax insostenible que desemboca en la mort.

És pues, una obra simbòlica que vol sintetitzar la lluita d’aquestes dues forces i, en aquest enfrontament destaca la voluntat d’anar creant un estat d’ànim ple de tensió mitjançant situacions extremes. El final, pot tenir diverses interpretacions, però resulta angoixós com tota l’obra, i no obre escletxes a l’esperança de redempció de l’home, sinó que tan sols la converteix en utopia latent, en una mena de consciència necessària però prescindible.

El llenguatge emprat per en Casellas és d’una riquesa admirable i les descripcions de boscos i paisatges serveixen per embolcallar les situacions enmig d'una aura de misteri i poesia que influeix poderosament en el lector i que va més enllà del simbolisme estricte. La natura és un personatge més en la novel·la. El temps transcorregut potser fa anacròniques certes situacions, però l’esperit de l’obra conserva el missatge en plena vigència. “Els sots feréstecs” és una obra mestra que impressiona i fa reflexionar.

LES CAMPANES TOQUEN

LES CAMPANES TOQUEN  (Haikús)

Veu de campanes,

inútils baluernes,

fins ara mudes.

Tristes dormíeu,

plorant la pena llarga,

ben abatudes.

Pena finita,

avui ha sonat l’hora

del gran miracle.

Canteu alegres!

Volem que els sots despertin,

amb so de festa!

Que als cors arribi

aquesta dolça fressa

tan enyorada.

Torneu la vida

al bosc ple de silenci.

Reneixi l’alba!

Parleu joioses,

crideu la bona nova

pels Sots Feréstecs!

Per tota la novel·la és una constant la referència al so de les campanes. Ja en el capítol segon, quan l’església tanca les seves portes, el silenci que s’estén per la vall, assenyala la importància que tenien, marcant la vida d’aquell trist indret. I, més endavant, en el capítol novè, “Les campanes toquen”, retorna amb força el paper preponderant d’aquell so.

Però en va el pobre mossèn Llàtzer s’escarrassava fent sonar les campanes per avisar als  fidels i així poder mostrar amb orgull l’església tan ben adobada i endreçada. A la vista d’aquell miracle, que tants esforços li havia costat, creia que s’estovaria l’ànim dels pagesos sorruts i que per fi començaria a néixer una entesa entre ell i la feligresia. Mentre estirava la corda, el seu pensament volava i volava amb la campana, com si volgués fer arribar a aquella gent un cant de glòria, un himne d’alabança que els desvetllés.

Però tant de temps sense escoltar el seu so, havia atrofiat l’oïda dels bosquerols; i el que els resultava més estrany era aquell repicar desenfrenat, aquella mena de cridòria inesperada amb que el capellà, ple d’entusiasme, els obsequiava de bon matí. Tan sols van decidir bellugar-se quan van escoltar el so lent i gansoner de sempre, aquell nang...  nang...  nang...  pausat, monòton i tranquil que tota la vida havien conegut. Llavors sí, d’esma, gairebé com autòmats, van decidir sortir de casa i anar a l’església a veure què dimonis volia aquell capellà tan arrauxat.

ELS SOTS FERÉSTECS-LA PARRÒQUIA ENRUNADA

“Els sots feréstecs” és una novel·la esfereïdora que corprèn al lector per la força d’un llenguatge descriptiu aclaparador. Fóra gairebé inimaginable arribar a trobar un lloc on  ambient i personatges, presentin una cara tan fosca d'arestes tan punyents, i podem deduir que els aspectes negatius són utilitzats per induir a reaccions ben concretes.

L'Uià enmig de desferres

Com si no hi hagués prou tragèdia en la temàtica dels “Sots feréstecs” ara hi he pogut afegir un altre factor per ennegrir del tot la meva visió de la novel·la: Encuriosida per les descripcions realistes que l’autor fa del paisatge, aquest dissabte vaig decidir apropar-m’hi. Després de deixar el poble del Figaró, vaig enfilar carretera amunt disposada a reviure, tot pujant, aquelles primeres sensacions que tant bé ens descriu Casellas en boca de mossèn Llàtzer. La grandesa del paisatge no comunicava cap mena de sentiment hostil, ans al contrari, enmig d’un matí radiant la natura es mostrava oberta i generosa. Però en arribar a l’Uià, el casalot on Caselles precisa que hi vivien els veïns més propers a la parròquia, tot va canviar de sobte. El casalot aguanta, encara en bon estat, però presenta un aspecte deplorable a causa de la deixadesa de l’actual propietari, que hi manté un negoci de desferres, envoltant-lo de vehicles malmesos i d’animals de tota mena que campen pels voltants escampant porqueria.

Aspecte actual de la façana principal

Lateral de l'església i la rectoria

Ja desinflada, vaig arribar, tot seguit, a la parròquia de Sant Pau, allà on mossèn Llàtzer s’adona del calvari que li espera. L’església fou construïda entre 1600 i 1606 en estil gòtic tardà, i va deixar d’actuar com a parròquia l’any 1910, quan es va traslladar el culte al Santuari de Puig-Graciós. Causa impressió veure l’estat ruïnós que presenta actualment, sense sostre, amb espantoses esquerdes travessant-la de dalt a baix com ferides mortals i amenaçant un esfondrament imminent. No crec que mossèn Llàtzer, tot i trobar-ho enrunat, ho veiés tan malament com jo ho vaig veure. Sembla mentida que no s’hagi pogut evitar aquest estat de degradació, tractant-se d’un lloc que ha donat nom a tota una ruta que, paradoxalment, ha estat declarada d’Interès Cultural. Cal afegir que en cap racó de l'església i la rectoria no hi consta que formi part d'aquesta cèlebre ruta, tot i ser-ne l'element principal i en canvi, sí podem trobar indicacions a Puig-Graciós.
De tota manera, quan deixes els paratges, història i llegenda s'arriben a fondre en un alè macabre. La força expressiva d’un llenguatge segueix envoltant “Els sots feréstecs”. Enmig de la incúria i la degradació, l'antiga parròquia de Montmany s'alça encara, com un mal somni d'estigma maleït.

"ELS SOTS FERÉSTECS" Consideracions

Hem anat avançant en la lectura de "Els sots feréstecs" i ara ens trobem en el capítol desè, o sigui al bell mig de la novel·la. Hem conegut la naturalesa marcadament negativa d’una societat fosca, gens heterogènia, on la malfiança i la mesquinesa dels personatges queda reflectida de forma clara des del primer moment. L’aïllament i la manca d’esperit que es viu en aquell indret, es manifesta de forma reiterada i constant, com si l’autor volgués transmetre un estat d’angoixa creixent en el lector. És inevitable experimentar un sentiment d'afecte i commiseració vers mossèn Llàtzer, l'infeliç protagonista de la novel·la, pel tracte malagraït que rep i, a la inversa, un altre ben oposat de blasme i reprovació cap als bosquetans hostils.

Raimon Caselles va triar el poble de Montmany com escenari de la seva famosa novel·la. Crec que ho va fer perquè ell hi va viure una temporada i per tant podia descriure amb veracitat aquella natura feréstega que tan bé servia a la temàtica que volia reflectir.

Cal remarcar el mestratge del llenguatge emprat. En cada capítol, Caselles demostra el seu domini en la tria de paraules, en la bellesa expressiva i en la sorprenent facilitat en intercalar, dins d’un mateix paràgraf,  la veu del narrador i la del personatge en un col·loqui aclaridor d'idees i pensaments. Són també de gran riquesa les descripcions d’uns paisatges que gairebé arribem a visualitzar, així com del caràcter esquerp dels seus habitants. També queda molt ben reflectida la subtil textura de sentiments de mossèn Llàtzer, única ànima vivent en el relat. Això fa que la novel·la, malgrat l’aspror del tema, desperti l’interès i el reconeixement del lector, admirat davant d’una obra mestra, on ja s'evidencia un rerefons, més enllà del que les situacions formals descriuen.