Hem acabat la lectura analitzada de “Els sots feréstecs” i arriba el moment de fer un resum de les meves impressions. Tenint en compte el context de la narració, diria que es tracta d’una novel·la conceptualment simbòlica, però afegiria que és molt més que això. Raimon Casellas fa un exercici arriscat al situar la temàtica en un lloc ben concret de la nostra geografia. Arriscat perquè el seu caràcter simbòlic es barreja amb llocs que podem reconèixer perfectament. És per tant una novel·la simbòlica envoltada de realisme. Però més enllà d’aquesta ambivalència, el conjunt de l’obra respira una transcendència que ultrapassa qualsevol anècdota local.
 |
| L'Àngel caigut |
L’eix central de “Els sots feréstecs” és mostrar amb tota cruesa l’enfrontament de dues forces oposades en un combat ple d’alts i baixos. El protagonista, mossèn Llàtzer, és un personatge llegendari, meticulosament matisat al llarg de la narració. Ell representa el Bé. És un home carregat de projectes i raons, però també immers en dubtes i temors, una mena d’heroi que personifica la voluntat de refer una societat malalta per retornar-la a la vida, una figura creadora que utilitza primer el diàleg i acaba imposant el seu domini, pel poder que li atorga el càrrec de representant de Déu. I que topa amb l’altra força: la força del Mal, primer assumida per la incúria i la malícia dels bosquerols, i després materialitzada de ple amb la figura de la Roda-soques, la dona perversa que desperta els baixos instints i ens fa retrocedir al punt inicial de la novel·la. En aquest sentit, tota l’obra és un anar avançant i reculant, un pas a l’esperança i un altre al defalliment, fins arribar a un clímax insostenible que desemboca en la mort.
És pues, una obra simbòlica que vol sintetitzar la lluita d’aquestes dues forces i, en aquest enfrontament destaca la voluntat d’anar creant un estat d’ànim ple de tensió mitjançant situacions extremes. El final, pot tenir diverses interpretacions, però resulta angoixós com tota l’obra, i no obre escletxes a l’esperança de redempció de l’home, sinó que tan sols la converteix en utopia latent, en una mena de consciència necessària però prescindible.
El llenguatge emprat per en Casellas és d’una riquesa admirable i les descripcions de boscos i paisatges serveixen per embolcallar les situacions enmig d'una aura de misteri i poesia que influeix poderosament en el lector i que va més enllà del simbolisme estricte. La natura és un personatge més en la novel·la. El temps transcorregut potser fa anacròniques certes situacions, però l’esperit de l’obra conserva el missatge en plena vigència. “Els sots feréstecs” és una obra mestra que impressiona i fa reflexionar.
